La combinació més letal

La desesperació de la família que va morir en el bany de la seva casa, a la torre més baixa de les dues que formen l'edifici sinistrat en l'incendi de Campanar, mentre realitzava dramàtiques trucades de comiat als seus familiars i amics, ha posat sobre la taula preguntes sense resposta encara sobre la seguretat de les persones i els mitjans públics per a garantir-la. La més evident, com va poder convertir-se un edifici venut com l'últim crit en va domòtica i exclusivitat urbana en la seva època en una gegantesca teia en flames i fum negre en poc menys d'una hora?

L'abecé davant dels incendis d'habitatges és, segons l'enginyer industrial Fernando Vigara, especialista en enginyeria de protecció d'incendis, un banc de tres potes. I totes són imprescindibles i de resultats encadenats. La primera, la prevenció, passa perquè no hi hagi una font d'ignició descontrolada que iniciï el procés de combustió i que els materials de construcció no afegeixin o propiciïn la càrrega combustible.

La segona és la protecció. Això és, que una vegada descontrolada aquesta font i començat el foc, funcionin adequadament els elements de seguretat antiincendis que el detecten i ho controlen, manualment o automàticament. La tercera, que existeixin vies i plans d'evacuació eficaços per a posar fora de perill als residents en el menor temps possible.

Els bombers, l'última opció

Quan aquests tres nivells fallen, només queda l'entrada en joc dels serveis d'extinció, rebla Vigara, una de les màximes autoritats en protecció d'incendis, amb càrrecs nacionals i internacionals en les més prestigioses associacions del sector.

Però hi ha preguntes. Van respondre els serveis d'emergència de la manera més idònia? Existeix un registre municipal d'edificis d'especial dificultat o singularitat per als serveis d'extinció? Complia el complex residencial sinistrat amb totes les normes de protecció contra incendis? Hauria estat possible evitar o reduir el nombre de víctimes mortals?

La dolorosa història d'aquesta família, la de M., el seu marit R. i els seus dos petits de 8 dies i 2 anys, no és l'única. Han transcendit comiats desesperats de molts dels morts. L'última pregunta sorgeix sola: Va ser adequat demanar-los que es quedessin confinats?

L'ordre de les respostes serà invers al de les preguntes. El confinament és el mètode de salvació més segur en gairebé la totalitat dels incendis urbans perquè està pensat per a edificis convencionals, amb tabiquería de maó o de formigó.

Quan els bombers van indicar als residents de la torre més baixa, la de 9 plantes i encara sense flames, que es quedessin a casa seva, amb portes i finestres tancades i cobertes amb draps o tovalloles mullades i que es refugiessin en el lloc més protegit de l'habitatge, van aplicar el protocol més segur, però no davant un edifici com aquest.

Gotes de foc incontrolables

Un grup de bombers va entrar a l'edifici amb bombones per a iniciar l'extinció més habitual: des de dins cap a fora. Van entrar per l'única porta d'accés de tot el complex. Primer escull. Van haver de travessar el vestíbul del primer edifici, encara sense flames, i arribar al del segon per a començar a pujar les escales fins a la vuitena planta, on se situava el focus primigeni de l'incendi.

Fora s'iniciava l'infern. Els comandaments van començar a ser conscients que no era un foc normal. Davant d'ells l'edifici es va convertir en una gegantesca pira, alimentada a parts iguals per les potents ràfegues de vent i pel nucli de polietilè (plàstic) inflamat de les plaques d'alumini de revestiment de la façana. Les planxes metàl·liques van començar a volar, caient al carrer, mentre les gotes de plàstic en flames van propagar l'incendi per tota la façana a una velocitat de vertigen: on queien, prenien.

I, a més, les flamerades es van menjar l'exterior i es van apoderar de l'interior de l'edificació abans que els bombers que estaven dins se n'adonessin. El foc, en contra de l'esperable, es va propagar de fora cap a dins.

La prioritat continuava sent salvar vides. Com sempre. Ho van aconseguir amb la parella aïllada als balcons de l'edifici més baix, que ja estava envoltat de flames per la meteòrica propagació del foc, però no amb la família refugiada en el bany.

Dos dels bombers van arribar fins al passadís de l'habitatge de R. i M. però la calor –en alguns punts de l'interior, la temperatura va arribar a superar els 800 graus– havia fos els números de les portes i el lloc estava inundat per l'espès fum negre que desprenia la combustió dels plàstics i de les portes sortien llengües de foc. La visibilitat era nul·la. La calor, abrasadora. Quan van ser conscients que no podien avançar, estaven a la vora de la mort i van tractar de buscar refugi. Fins que dos companys els van rescatar in extremis.

La policia troba una desena víctima mortal a l’edifici cremat del barri del Campanar de València

Només quedava una solució. Abandonar l'immoble i tractar de controlar des de l'exterior que aquestes boles de foc que viatjaven lliurement per l'aire cap a tots costats no acabessin portant el foc a altres edificis, així que es van concentrar a salvar a la parella del balcó i refrigerar en la mesura del possible tota la façana i el perímetre.

Ni alarmes, ni aspersors

Abans que tot això succeís, les tres potes del banc portaven temps enfonsades. La font d'ignició descontrolada, és a dir, el focus inicial de l'incendi –ara sota investigació però que possiblement té un origen elèctric–, es va alimentar d'una construcció plena de materials altament inflamables (aquest plàstic de la façana, però també els productes emprats en els envans interiors: l'estructura va quedar nua en hores). Primera pota trencada.

Els veïns denuncien que no van funcionar ni les alarmes ni els aspersors del sistema antiincendis

El veïnat ha denunciat, entre moltes altres aparents deficiències, que no van funcionar les alarmes antiincendis, ni els detectors de fum, ni els aspersors que havien d'haver irrigat els passadissos de cada planta per a refrigerar i evitar l'avanç del foc. Els qui van morir a casa seva, parlen que les aixetes tan sols deixaven anar «una miqueta d'aigua». No és difícil suposar que un edifici íntegrament domotitzat estaria dotat de sistemes de tall de llum en cas d'incendi, la qual cosa deixa inerts les bombes de pressió que portaven l'aigua als pisos més alts. És aquesta la raó per la qual no van funcionar els aspersors? Hi havia un sistema d'alimentació energètica alternativa? Segona pota fracturada.

Una ratera de 138 habitatges

El complex convertit ara en una gegantesca cicatriu urbana albergava 138 habitatges distribuïts en dues torres, una d'elles, situada al fons, de 14 plantes, i l'altra, de 9. Malgrat les dimensions, l'edifici només té una sortida al carrer, a través d'una porta a la torre més baixa que dona sortida al lateral del complex cap al carrer Poeta Pío Baroja. No sembla el millor sistema d'evacuació.

L'altra sortida a l'exterior, en aquest cas per a accedir al recinte de la piscina situat a la part posterior és una petita porta que també surt de l'edifici més baix. Dit d'una altra manera, la torre en la qual es va generar l'incendi i en la qual més persones han mort no tenia cap porta de sortida pròpia. En cas d'haver estat al contrari, en cas d'haver començat a la baixa, tots els residents de l'alta haurien quedat atrapats sense solució.

A això se suma la volada que adorna la base de l'edifici i que fa que els locals comercials de la planta baixa sobresurtin gairebé una desena de metres de la façana principal, dificultant l'accés dels bombers en cas d'incendi. Tampoc l'accés per la part posterior, la de la piscina, precisament en la qual va començar el foc, té un fàcil accés, així que la pròpia concepció de l'immoble no sembla la més d'acord amb una eficaç evacuació dels potencials 400 residents del complex. Tombada la tercera pota.

La resta de respostes figuraran, segurament, en l'informe tècnic final de la Policia Científica i, sobretot, en l'atestat que ja està començant a elaborar el grup d'Homicidis de la Policia Nacional.