Joan ‘Chichi’ Creus, exjugador del Bàsquet Manresa: «Davant d’una oportunitat única, vam ser imparables»

Chichi era l’estrella d’un equip coral. El jugador més influent en el sistema de joc dels manresans, triat com el més valuós de la final. Un líder de poques paraules, però d’infinit sacrifici. Joan Creus, amb 40 anys i una dilatada experiència en aconseguir títols, va assumir el rol de guia en una família de jugadors que van decidir dinamitar la història del bàsquet espanyol.

Què recorda d’aquell partit màgic al Nou Congost?

Sobretot la calor que feia. Un fet que pot semblar anecdòtic, però que realment era important. Gairebé em vaig preocupar més d’anar bevent aigua contínuament que del partit en si, perquè era molt conscient que podia passar qualsevol cosa.

Era el seu penúltim any com a professional, com va afrontar aquella final?

Jo i tot l’equip teníem clar que aquell era un tren que passava aleshores i no tornaria a passar mai més. Sabíem que no ens hi tornaríem a trobar en les nostres carreres. I quan això ho tenen clar tots els jugadors de l’equip, vas extremadament confiat que tot sortirà bé.

Com a estrella i veterà, sentia una pressió extra durant la final?

La veritat és que no. Érem un equip modest i en cap eliminatòria érem els favorits; per tant, no teníem res a perdre. Podíem jugar tranquils.

La celebració sempre truca dos cops

Ja havia aconseguit títols en cursos anteriors lluny de Manresa. Però aquella lliga va ser especial?

La veritat és que sí. Al final és un títol que obté un equip que en principi no havia de lluitar pel títol. Teníem objectius a l’inici del curs, i els vam anar canviant a mesura que avançàvem rondes.

Hi va haver algun moment en què pensés que el partit ja era seu?

Sí, quan vaig anotar una cistella a peu canviat i davant d’Elmer Bennett. Era un llançament complicat, però, quan va entrar, vaig tenir la sensació que aquell partit no se’ns podia escapar.

Vostè anota els dos darrers punts manresans, que donen tranquil·litat. Recorda què li va passar pel cap aleshores?

No ho recordo en aquells dos llançaments en concret, però sí que recordo que, quan vaig arribar a Manresa, un directiu em va comentar que m’havien fitxat per anotar els tirs lliures decisius dels partits. I tot i que podia fallar durant el matx, aquesta afirmació sempre em rondava pel cap al final dels partits. I aleshores tenia la sensació que no en fallaria mai cap.

Diria que la gesta que van aconseguir fa 25 anys és irrepetible?

És bastant probable i, segurament, és el que li atorga més valor. Crec que l’única gesta comparable al nostre títol de lliga és la que va protagonitzar el Leicester City quan va guanyar la Premier League l’any 2016.

Subscriu-te per seguir llegint