Entrevista | Jeroni Muñoz Escriptor

"Crec que tots busquem bondat quan anem a fer muntanya"

El manresà presenta per aquest Sant Jordi una nova obra premiada, «Salt de Plens», la seva quarta incursió en la literatura des del seu debut, el 2016

El manresà Jeroni Muñoz amb la novel·la "Salt de plens" que va presentar a l'Abacus

El manresà Jeroni Muñoz amb la novel·la "Salt de plens" que va presentar a l'Abacus / MIREIA GAMISANS

Susana Paz

Susana Paz

Quan va tenir 18 o 19 anys i ja tenia carnet, el manresà Jeroni Muñoz Soler (1973) no es perdia cap Patum.També vivia la muntanya amb dosis «d’alta intensitat». Però tant amb la festa berguedana com amb la muntanya, explica, «he viscut dues relacions». Amb la Patum, molt «festiva a l’inici» i després d’una pausa d’anys, amb una connexió més «intel·lectual. La gaudeixo a la plaça, tinc la necessitat de ser allà». Similar a la muntanya: «m’hi he tornat a acostar els últims anys i ara forma part de la meva vida». Tot això no és gratuït perquè Muñoz, funcionari de l’Ajuntament de Manresa, signa a Salt de Plens una novel·la emocional però també de muntanya, de travessa (física i vital) que segueix l’estructura dels salts de la Patum. Publicada per El Gall Editor, la novel·la va merèixer el Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2022

Patum i muntanya. Per què?

Quan em poso a escriure la idea que vull treballar no tinc cap trama pensada. A Salt de Plens volia treballar el dolor de les relacions familiars, el dolor que es genera per la necessitat de dir i no saber-ho fer. Aquella incapacitat de comunicar, aquelles converses no tingudes. La muntanya m’aportava un escenari memorable, la seva part externa, i, alhora, el misteri de la seva profunditat. La Patum, el ritual.

I com ho ha fet?

A través, sobretot, de dos personatges. El principal, si n’hi podem dir així, té uns quaranta anys i vol guarir la seva ràbia caminant. Decideix anar a trobar el pare, que fa de guarda en el refugi Vents del Cadí. El pare no ha sabut com fer front a una tragèdia familiar i al dolor. La muntanya, el fill viu a la plana, els empeny a un nou context en la seva relació.

Què buscava?

El per què de pujar a la muntanya. Caminar, molt particularment a la muntanya, és una acció transformadora. Separaria l’explicació en dos elements.

El primer?

És un molt bon lloc per repensar com ens relacionem amb la natura, però també amb el món.

En el seu cas?

Oferint-me plenament. Jo crec que tots busquem bondat quan anem a fer muntanya. Jo miro de caminar al ritme de la terra, de vegades més apressada, d’altres reptant-me. Hi caben totes les sensibilitats però l’important és tenir plena consciència de la importància de no desnaturalitzant-nos en el món tecnològic com el que estem construint. Sovint ho perdem de vista.

I el segon element?

La reflexió que neix de viure en l’any de la cinquantena i potser la necessitat de replantejar-se la relació amb la transcendència i el misteri. Amb deixar espai per a l’incert en un món de veritats absolutes.

En aquest context, quin paper juga la Patum?

Com a ritual per tornar a ordenar el món. Per a una dimensió comunitària i simbòlica, la Patum era perfecta. Estructurar la novel·la en capítols dedicats a les diferents comparses em permetia explicar, també, un procés d’exploració interior.

Per exemple?

Com la travessa de cavalls del Vent, La Patum és circular i em servia d’element d’enllaç i alhora de guiatge i homenatge. Per fer aquesta base interpretativa vaig fer servir, sobretot, el llibre de mossèn Armengou, La Patum de Berga (L’Albí).

Salt de Plens ressegueix les marques taronges de la travessa de Cavalls de Vent a les serres del Cadí i del Moixeró. Un viatge interior però també una guia de viatge de la travessa?

No tenia aquesta intenció però és cert que les descripcions són meticuloses i hi incloc fets, dades, llegendes, fenòmens meteorològics, les bestioles que ets pots trobar a la muntanya... hi ha també, una reivindicació del territori i de la riquesa del català , amb localismes berguedans.

És una novel·la de silencis?

Sí. Els dos personatges han patit un silenci feridor. Però hi ha un altre silenci guaridor, que no és fruit de la manca de paraula. Com diria en Xavier Melloni, el silenci no és l’absència de soroll sinó d’ego. I aquest és el repte d’una societat apressada. No es tracta d’aniquilar el jo sinó de mirar-nos i preguntar-nos què podem fer millor perquè la vida valgui la pena. L’alegria que la festa portarà, com ens avança el tirabol.

Subscriu-te per seguir llegint