Imma Monsó, guanyadora de l'Amat-Piniella: «En la ficció és on es diuen les veritats més grosses»

«Ens cal pensar més i, sobretot, millor; ens cal llegir més i, sobretot, millor i ens cal dialogar més i, sobretot, millor». Amb aquestes paraules tancava avui el seu discurs l’escriptora Imma Monsó (Lleida, 1959), la guanyadora del vint-i-quatrè premi Amat-Piniella per la novel·la La mestra i la Bèstia(Anagrama), després de rebre de les mans de l’alcalde Marc Aloy, el bust en resina de l’autor de K. L. Reich, creat per Ramon Oms.

En un ple auditori de la Plana de l’Om, l’escriptor manresà, de qui es commemora el cinquantè aniversari de la seva mort, ha estat més present que mai, si això és possible. I sí. Primer, amb l’actor Ivan Padilla i el músic Jo Jet a l’escenari, descalços, que han desgranat una selecció de poemes de Les Llunyanies. Una interpretació amb sentiment i respecte que encavalcava una música intensa creada expressament per a una lectura plena de matisos d’uns versos d’exili, durs, que parlen de vida, de mort, d’amor, de desesperança, però que també escupen ràbia. Poemes com Parlo..., No pensis més, Els gira-sols, Deslliurança o el que ha tancat l'íntima posada en escena, Tardor a la vall. Cantat.

Amat-Piniella ha tornat a l’escenari en l’agraïment reivindicatiu d’Imma Monsó, una de les veus més destacades de la narrativa catalana actual, que ha assenyalat la ficció com el lloc «des d’on es diuen les veritats més grosses». Com va fer Amat-Piniella a K. L. Reich: «Va preferir la forma novel·lística perquè li permetia expressar la veritat més fidel». Per a l’escriptora, novel·lar implica, també, atorgar a la narració una pàtina «personal més evocadora que les dades», una «memòria subjectiva que incorpora el record com si fos nostre». Quan l’escriptor manresà va publicar una de les obres cabdals de la literatura concentracionària, el 1963, a l’estat, va dir, poc se sabia dels camps d’extermini. Temps foscos, molt foscos els que va viure un escriptor que ens recorda «no caure en paranys del passat... tot i que ja hi hem caigut», ha remarcat.

El jurat, per majoria, va decidir que Imma Monsó seria la cinquena dona que obtindria el premi literari manresà des del 2007 -la segona de manera consecutiva- per una novel·la escrita amb una «prosa poderosa i alhora senzilla, que ofereix una mirada nova a un tema extensament tractat: les conseqüències de la guerra, la resistència antifranquista i la repressió durant la dictadura».A La mestra i la Bèstia, Monsó no evoca «fets que jo he viscut, més aviat els pares i els avis». Però va endreçar documents, records i va omplir «buits» amb «vides alienes i records prestats». Com fan els que reinterpreten la realitat. Els qui ficcionen. Nascuda el 1959, Monsó ha recordat que durant la dictadura ella era una «nena i adolescent» en una dècada, la dels seixanta que, malgrat tot, era de «temps optimistes». Després de la mort de la seva mare, fa 4 anys («el pare el vaig perdre quan era molt petita»), va començar a pensar qui i com havien estat els seus progenitors quan eren joves. I que li havia estat transmès. Adquirir «consciència feminista» la va portar a pensar que es podien «trencar convencions heretades» de quan el «règim i l’església deien com vestir, com ballar, com ser dona»; aconseguir una llibertat laboral i personal eixamplada en comparació «amb les nostres mares». I entre el silenci d’aquella generació i el «soroll» d’ara, l’escriptora ha reivindicat, com la Justa de la novel·la li aconsella a la gran protagonista, la Severina («un personatge entranyable»), «el terme mitjà, que se’ns ha escapat sempre». La prudència «se’ns escapa».

Monsó ha posat sobre la taula la importància que per a ella té la «llum de l’humor, la força de la ironia» en la seva escriptura i ha confessat com li agradava que els lectors li diguin que han rigut amb La mestra i la Bèstia. I ho ha argumentat: després de les grans «putades, degudament plorades, una riallada és el més saludable». Tota la raó.

I si vetllada començava amb Amat-Piniella, també acabava amb ell a través dels parlaments dels convocants del premi, Sílvia Sanfeliu, presidenta d’Òmnium Bages-Moianès i de l’alcalde Aloy, que han fet memòria de la història del guardó i de l’escriptor que li dona nom. Que va sobreviure a l’horror i el va relatar. El valor de la ficció que reivindica Monsó.