Jaipur: La tempesta de sorra

El moment en el qual es va enfosquir el cel vam haver d’interrompre la visita. Ens havien avisat que en tal cas hauríem de quedar-nos en l’estada més pròxima. Als turistes se’ls prohibeix sortir dels hotels i el ritme de la vida queda petrificat. Succeeix de tant en tant. El desert del Thar, al Rajasthan indi, és una gran extensió de res que separa Pakistan de l’Índia. Un territori disputat per la calor i les serps que històricament ha suposat un infern per a tot ésser humà que s’aventuri a creuar-lo. Alexandre el Gran amb el seu exèrcit macedoni va observar impotent l’extensió de l’infinit abrasador i va decidir tornar a casa. Avui dia ni la xarxa de ferrocarril, tan desenvolupada en el subcontinent indi, assegura al viatger arribar fins al cor del desert.

El mes de juny és el final de l’estació seca i l’inici del monsó. El clima sol presentar-se capritxós. El viatger ha d’estar preparat per a una inundació o per a superar els cinquanta graus de temperatura. El que mai pot esperar és una tempesta de sorra. Una cosa així com la combinació dels dos fenòmens anteriors, però triant la pitjor part de cadascun. Portàvem un parell d’hores en l’Amber Fort, un castell del segle XVI que els reis de Rajasthan havien construït als afores de Jaipur, abans que la ciutat es convertís en un formiguer de pobresa.

Era un dia clar i calorós. No hi havia indicis de núvols en el cel. Ens havíem posat roba llarga per a pal·liar les picades dels mosquits i l’efecte del sol en la pell. Vam agafar un tuc-tuc i vam recórrer Jaipur a tota velocitat fins a deixar enrere les últimes barraques fetes amb plàstic i canyes. A la nostra dreta va aparèixer el llac Maotha, amb el Jal Mahal surant en el centre, un palau de nombroses torres al qual solament es pot accedir amb vaixell. En un cert moment de la història, la ciutat va abandonar la grandesa dels imperis passats i va créixer de manera desorbitada, fins a aconseguir els més de tres milions d’habitants. En Jaipur s’alternen les construccions més sofisticades de l’Índia amb els camins de pols i fang. Pràcticament no es coneix l’asfalt. Les voreres solen estar freqüentades per encantadors de serps que toquen el pungi, una espècie de flauta bombada la melodia de la qual fa ballar a les cobres a canvi d’unes rupies.

Tantes serps com persones

Hi ha tantes serps en Jaipur com persones. Un se les troba pel carrer, en l’entrada dels temples. Però en l’Amber Fort el regne animal s’inclina pels simis. En arribar a la fortalesa, observem la grandesa d’un temps passat ja en fase d’abandó. Els micos han pres el lloc amb una certa discreció. No arriben a governar el territori, com en la veïna Galta, on els micos tiren pedres als visitants que s’acosten massa al déu Visnú, però ronden pels salons del palau i miren amb expectació al qual entra en el seu territori.

La fortalesa està construïda en pedra groga. Costa distingir-la de les tonalitats del desert. Per a accedir a ella cal superar un riu i pujar unes escales que semblen no tenir fi. Està situada en el cim d’una muntanya des d’on s’aconsegueix una panoràmica completa de tota la ciutat. Cap al sud-est, Jaipur respira amb ritme accelerat. El rebombori dels clàxon arribava com un rumor, potser semblant a l’aleteig d’un ocell exòtic. Pocs són els turistes que s’aventuren fins a Amber Fort. La majoria prefereixen visitar els palaus del centre, més luxosos i preparats per a les multituds.

A penes hi havia gent en la plaça central de la fortalesa. Creixien alguns llimoners mentre els micos triaven els fruits més apetibles. Sempre és curiós observar als micos actuar com els humans. En totes aquestes accions hi ha un record d’una estirp passada. Un gest que ens retrotreu a la sabana africana, en els temps en els quals partíem del mateix arbre. Però en aquest moment, els micos van ser els primers a saltar.

Cap a l’oest, en direcció al desert, contemplem un núvol immens que s’acostava cap a nosaltres. Mai en la meva vida havia vist res igual. Era una massa de color brunenca, gairebé negre, avançant lentament però sense detenir-se. Al principi estava a uns quilòmetres, però als pocs minuts ja la teníem damunt. Ens va dir un guàrdia que s’aixecava de la seva migdiada que era una tempesta de sorra. Una vegada a l’any causava estralls a la ciutat. En un instant, el cel es va enfosquir i a penes vam poder obrir els ulls. Milions de grans de sorra impactaven en la nostra pell, partícules ardents que condensaven tota la calor del desert. Ens refugiem a l’interior del fort, on una família de micos ens mirava amb sospita, ensenyant-nos les seves dents. Però fins que passés la tempesta anàvem a conviure, micos i humans, atemorits per igual pel desert. Va trigar una hora a obrir-se de nou el cel. El paviment del fort va quedar sepultat per una capa de sorra. Quan els micos van sortir a l’exterior amb els seus crits de goig vam saber que tot havia passat. La tempesta havia engolit Jaipur. Nosaltres ja estàvem en un altre temps.