Francesc Muns va redactar els primers articles sobre el Pi a La Hormiga de Oro, del 5 de febrer del 1887, i on apareix un gravat del Pi posa El pino de las Tres Ramas, que deia: «Saliendo de Berga por el camino que dirige a San Lorenzo dels Piteus, atravesando a lo largo el término de Espinalvet, a poco de haber entrado en el de Castellar del Riu, en el centro de un pintoresco llano rodeado de altísimas montañas, conocido por el Pla de Campllonc, se eleva el famoso pino que representa el gravado reproducido en este número». A la portada de La Il·lustració Catalana, del 30 de setembre del mateix any, apareix una fotografia del Pi i l’article que l’acompanya no fa cap referència al concepte del Pi com a símbol d’unitat de les terres de parla catalana. Muns diu: «Tots els habitants de l’alta muntanya de Catalunya el coneixen de nom o l’han visitat alguna vegada, perquè es objecte de sa curiositat i de la veneració de molts [...]». Recorda la concessió d’indulgències feta per un bisbe de Solsona i segueix «La seva forma eleva el pensament a la idea del august Misteri de la Santíssima Trinitat, una tradició popular i constant [...] als devots que davant d’aquell Pi resin un Credo en honor a la Santíssima Trinitat, que la imatge es troba representada en aquella obra».
Verdaguer, el setembre del 1887, va residir alguns dies al santuari de Queralt i va visitar el Pi. De Queralt. Fou l’any 1888 quan Mn. Cinto publica la poesia del Pi, primer a La Il·lustració Catalana número 190, i al seu llibre Pàtria. A partir d’aquest moment, el Pi de Campllong esdevé, a més del símbol de la Santíssima Trinitat, el de la unitat de totes les terres que parlem català, els Països Catalans: Catalunya; el País Valencià; les illes Balears i Pitiüses; la Franja de Ponent; el Carxe, a Múrcia; el Rosselló, el Capcir, el Vallespir, el Conflent i la Cerdanya septentrional a l’Estat francès; Andorra, i la ciutat de l’Alguer, a Sardenya.
De l’aplec al Pi de l’any1904, el solsoní Josep Falp afirmava que «la Unió Catalanista va celebrar-ne una gran festa patriòtica el 25 de setembre de 1904 quan es va celebrar al seu voltant una primera diada catalanista». D’aquest aplec, Joan Soler Amigó va transcriure l’octaveta que deia «La Junta Permanent de la Unió Catalanista te’l goig de convidar-vos á la solemne Festa de presa de possessió del Pi de les tres branques que tindrà lloc el dia 25 del mes actual... La Unió és proposa reunir dessota el gran arbre que immortalitzà Mossèn Cinto á tots els companys en Catalanisme pera afermar un cop mes els llassos de germanor entre tots amb motiu de possessionar-se del Pi que la generositat de sos propietaris ha posat en mans de la Unió Catalanista pera sa salvaguarda. Visqueu molts anys per Catalunya. Barcelona 15 de Setembre de 1904 Lo President».
Miquel dels Sants Oliver, en un article publicat el mateix any 1904 a La Il·lustració Catalana, titulat «El Pi de les Tres Branques», deia: «Els pobles tradicionalment lliures no el planten ni el sembren, el seu arbre de la llibertat: el descobreixen i el consagren […] allà on existeix verdadera i generosa saba de llibertats públiques, l’arbre és únicament objecte de defensa i protecció. No hi ha necessitat de plantar-lo, per que hi creix espontani. […] Així Catalunya ha conegut i destriat el seu el Pi de les Tres Branques. […] Aleshores comprendran que és possible acostar-se i que les intel·ligències salvadores han de començar i venir de més lluny: que sols el triomf de l’esperit catalanesc dins Espanya podria fer viables les gran solucions ibèriques i que si un dia comencés a realitzar-se tal ensomni seria donant-se les mans Lusitania i Catalunya...»
I avui, l’any 2021, com Verdaguer, defensem més que mai la unitat de la llengua catalana i els Països Catalans.
