Opinió | COSES DE GENT NORMAL

Pere Boixadera, de l’ametlla de merola

El 19 de setembre, diumenge de Festa Major de l’Ametlla de Merola, va morir Pere Boixadera Ferrer. Un dia assenyalat per la colònia i especialment per ell perquè el Pere vivia intensament a la seva colònia i amb la seva comunitat, tots els dies de l’any, i molt especialment els dies de festa des que hi va néixer fa 80 anys.

Quan vaig començar a interessar-me per conèixer a fons el fenomen de les colònies industrials vaig conèixer el Pere. Ell i una colla d’ametllans van ensenyar-me el que significa l’Ametlla per als ametllans, un coneixement que és imprescindible per poder interpretar la història present d’aquesta colònia, les seves singularitats, i per entendre fins a quin punt el passat explica el present.

Sempre responia a les meves trucades, sempre m’acompanyava quan, amb gent d’aquí i de més lluny visitaven l’Ametlla, mai tenia un no; era darrere i davant de tots els projectes, m’explicava l’Ametlla i la seva experiència a la fàbrica i a la colònia amb estima, amb serenor, i amb profundes i sàvies reflexions. I amb una extraordinària generositat.

Amb el Pere i altres ametllans, vam fer un EROL monogràfic sobre l’Ametlla, van viure amb il·lusió els anys del malaguanyat i enyorat Parc Fluvial de les Colònies del Llobregat, van organitzar i celebrar els 150 Anys de les Colònies, van preparar i fer realitat la senyalització de la colònia; van fer una magnifica festassa, amb els gegants de l’Ametlla ballant al pati central del Museu d’Història de Catalunya, arran de l’exposició que sobre les colònies va omplir 900 m2 d’espai expositiu en aquest museu que explica la història del país.

La llista del que he compartit amb Pere Boixadera i amb altres ametllans és llarga i intensa. L’última, fa molt poc, arran de la inauguració d’un magnífic mural de Roc Blackblock dedicat a les dones de l’Ametlla, i on vam tornar a parlar de colònies amb els que saben molt més bé que jo què és una colònia, i com s’han transformat. El Pere, afectat per una dolorosa malaltia, hi era.

Fa temps que va fer una fotografia de l’Ametlla des de la finestra de casa seva. Me la va deixar i jo l’he fet servir moltes vegades per il·lustrar els meus treballs i conferències sobre les colònies tèxtils de Catalunya.

M’ajuda a insistir en el concepte que els que vivien lluny de les grans ciutats, al món rural, al món de les colònies i als pobles, estem al cas, que no vivim aïllats de la realitat, que hi som, aquí, amb convicció i amb implicació.

És una fotografia que ara que el Pere ja no hi és, hi veig l’home que he conegut. Des del seu nom més íntim i personal, des de casa seva, amb la finestra oberta de bat a bat, la fotografia mostra l’Ametlla, el seu paisatge vital; darrere el campanar i les teulades s’hi veu tot un món, extens, obert, immens amb un cel intensament blau que dona llum. Ell no surt a la fotografia, no es veu res de casa seva, del seu món íntim i personal, però hi és.

La seva família, els amics i l’Ametlla de Merola, el trobaran a faltar; jo també.