Al súper amb el teletac?

Els diners són un miracle. A canvi d’uns paperots o d’un contacte amb un tros de plàstic, et donen coses. Però darrere d’aquest miracle hi ha normes i convencions arrelades sense les quals l’intercanvi no seria possible. Una d’elles és que a tot arreu pots fer els pagaments petits en efectiu, i a tot arreu pots fer els pagaments una mica grans amb targeta. Si no és així, és estrany, és sospitós i, a més, és incòmode per al client. Per exemple, si vas a comprar una baguet i pagues amb una moneda, trobaràs violent que te la tornin i et diguin que no volen tenir feina a donar canvi. I si compres en una sabateria unes vambes de seixanta euros, trobaràs molt desconsiderat que t’enviïn al caixer a buscar diners perquè no admeten el plàstic. Per això és curiós que s’accepti amb absoluta normalitat que moltíssims serveis mèdics privats suposadament respectabilíssims no acceptin targetes, i que un servei tan públic, regulat i institucional com l’autopista de Manresa sigui encara pitjor i no accepti ni una cosa ni l’altra si es vol gaudir d’uns descomptes que, en realitat, només són el resultat de subvencions que fa l’administració amb els nostres impostos. T’imagines que quan vas a comprar el pa la baguet valgués el doble si no paguessis amb teletac? No posaríem el crit al cel?