Jesús i l’amor a Déu

En l’evangeli d’avui, em ressonen les paraules de Jesús als seus deixebles, quan els diu «El qui m’estima és aquell que té els meus manaments i els compleix; el meu Pare l’estimarà, i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament».

I quins són aquests manaments dels quals ens parla Jesús? Ni més ni menys, són senzillament l’amor a Déu a través del reconeixement de Déu en el rostre dels nostres germans, de tots els homes. No n’hi ha més, de manaments, tots es resumeix aquí. «Amore». Però que n’és de difícil!

Quantes vegades fem present Déu en les tradicions (com més mil·lenàries millor), en les situacions de poder que pot mantenir l’organització de l’Església i ens oblidem que només ens hem de sentir obligats a veure Déu a través dels ulls i els actes de Jesús, fent allò que Ell ens marca com a camí.

On podem pouar aquest camí? I aquí sí que aquest camí és únic: Jesús, que per això ens diem cristians. Anem a l’evangeli, molt ben anomenat Nou Testament. I si se’ns fa conèixer, llavors tindrem el seu Esperit, l’Esperit de la veritat que ens farà adonar que Déu fa camí amb nosaltres i que formem part de Déu talment com Jesús.

I ens diu també Jesús «quan tindreu l’Esperit de la Veritat, sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres».

Ja no ens sentirem mai més sols ni abandonats, el Déu de Jesús és l’Abba que no ens deixa mai, siguin quines siguin les situacions extremes que podem viure.

I si com humans que som, sentim que estimem poc, també sabem que l’amor de Déu no s’acaba mai.