El parc Vila Closes, l’agonia d’un fracàs urbà

Passar una tarda assegut en un banc de la plaça de Catalunya de Manresa és veure com es mou i respira un barri viu i dinàmic. Terrassa plena, parc curull de famílies i sí, quitxalla, molta, corrent per tot arreu i jugant a pilota en un camp de futbol improvisat entre rajoles i ciment. I s’hi palpa, també, que és un sector guerrer. Per què, si en aquesta part elevada de la ciutat no hi hagués gent molt tenaç, el parc Vila Closes, que és a escassos metres, hauria continuat anys i panys engabiat pels ferros que des d’un despatx de la plaça Major un dia es van vendre com l’últim crit.

Ha costat. Massa. Gairebé tres quinquennis. I el canvi, val a dir, no serà complet, ja que una part de les gàbies no marxarà. S’ha de veure com quedarà reordenat tot l’espai alliberat i si, aquesta vegada sí, el parc convenç als veïns i veïnes i aquests se l’acaben fent seu. Ells, saben més que ningú, que no et pots fiar mai del que hi ha dibuixat sobre un paper o en un PowerPoint, on tot és molt bonic, ideal, però més fals que les fotos amb filtres d’Instagram.

A vegades surt bé i altres no. I en el cas del parc Vila Closes es pot qualificar sense titubejar gaire que estem davant d’una de les pífies urbanístiques més grans viscudes a la ciutat en dècades. No perquè en el seu moment s’optés per utilitzar, en lloc de fusta, elements metàl·lics i el ciment per construir-lo, dos elements, per cert, que m’enamoren en determinats contextos i construccions; i no perquè es partís inicialment d’un pressupost d’1,4 milions d’euros; sinó perquè en els àmbits socials i de transformació urbanística, el parc Vila Closes ha fracassat estrepitosament. I això que es partia de zero, d’un gran solar per modelar a plaer. 

L’urbanisme i l’arquitectura permeten remoure sectors sencers, posar-los al dia, crear-hi noves dinàmiques i dotar-los d’eines de cohesió social. A Manresa, això ens costa. Som especialistes en projectes humanament buits i climatològicament absurds. El barri ha tingut un pulmó (no m’atreveixo a dir verd) i els seus veïns li han girat l’esquena i han continuat preferint fer vida, estrets, a la plaça. Els motius? Allà és on hi ha ombra de veritat; és on es troben els parcs infantils; és on se serveixen les cerveses; és on es pot fer córrer una pilota. Potser, si abans d’haver dibuixat el Vila Closes s’hagués dedicat cinc minuts a seure en un banc i veure què necessitava de veritat el barri, el resultat hauria estat diferent. I posats, obrim ja el meló de la plaça de Catalunya com a tal? No és hora d’intervenir-hi i posar-la al nivell del nom que du?