La Rosario

Es deia Rosario Ramos Gómez, però, en els ambients manresans antifranquistes i després progressistes, tothom la coneixia com La Rosario, sense que calgués afegir-hi res més. Sindicalista de primera línia, represaliada laboralment, fundadora de CCOO, militant del PSUC i una valuosa activista en molts altres camps com el del feminisme (per la qual cosa fou guardonada el 2005 amb el premi Maria Casajuana que atorga Esquerra Republicana de Catalunya amb motiu del Dia de la Dona), fou un dels principals puntals en la lluita contra la dictadura encapçalant les reivindicacions sindicals i polítiques de la classe obrera manresana.

Nascuda a Andalusia, però establerta a la nostra ciutat des de joveneta, va dedicar la seva vida a lluitar per la democràcia i pels drets dels ciutadans de la societat a la qual es va integrar, sense deixar mai, malgrat el pes de l’edat, d’estar al costat dels seus ni deixar que claudiquessin els seus ideals i el seu compromís.

Fa molt temps d’aquells anys gloriosos en què ella i tantes altres persones humils van ajudar a fer passos endavant a tota la societat, és clar. Després ens ha tocat viure temps de dispersió i, si m’ho permeteu, de confusió, però el pas del temps no ha de ser obstacle per ignorar i oblidar tantes persones treballadores que es mereixen un ampli reconeixement. Poques persones se’l mereixien més que la Rosario

Malauradament, vivim uns moments històrics poc propicis per començar a recuperar part del que lluitadores com la Rosario van aconseguir i que s’està perdent. Per això estic convençut que és imprescindible recordar-los i presentar-los com un exemple a seguir a les noves generacions moltes vegades desinformades del passat.

A mi, personalment, m’agradaria afegir al reconeixement social el meu petit homenatge a la companya estimada per tots, amb la qual vaig compartir anys de resistència i de lluita. Però també d’esperança.

Un record, Rosario.