I quan faran un PISA dels pares?

No és una regla inapel·lable, però sabem que hi ha una relació directa entre el nivell educatiu dels pares i els resultats escolars dels fills. Evidentment, créixer en una família on es llegeix i et porten al Cosmocaixa no es pot comparar amb créixer en una casa on no llegeix ningú i el diumenge es dedica als videojocs. Res a veure. I a Catalunya hi ha milers d’alumnes que viuen en pisos que no només són precaris sinó que, a més, no hi ha ni un sol llibre.

La pobresa crea un filtre cultural duríssim, i Catalunya s’ha omplert d’autòctons empobrits i d’immigrants pobres que necessitem ineludiblement. Però no és només això. Els nivells d’educació i renda dels catalans dels anys seixanta també eren molt baixos, i els de la immigració que va arribar en aquella època no eren baixos, sinó baixíssims. I tanmateix, la majoria d’aquells pares i mares tenien una reverència per la cultura i un respecte per les lletres que els convertien en els millors aliats dels professors, que sempre tenien raó. Famílies modestíssimes dedicaven unes pessetes a reunir enciclopèdies per fascicles o a comprar col·leccions de llibres de butxaca com a expressió de les seves aspiracions d’accedir a la classe mitjana, i aquesta mentalitat irradiava els fills inevitablement. Ser culte tenia molt prestigi, fins i tot si no s’era gaire ric. I l’escola era el primer graó d’aquest prestigi desitjat. Tot això ha canviat. Ara l’única mesura del prestigi és la pasta. Ara la cultura és una fricada per a motivadets i a moltíssimes famílies l’únic que els fa salivar és que el nen sigui un futbolista ric i la nena una influencer famosa. I per a això, el mestre ja no és una figura clau, sinó algú a qui es pot ignorar, qüestionar o escridassar. I així, evidentment, els fills suspendran el PISA com ho fan tants pares cada dia.