Disminuït. Quan la paraula ofèn

La paraula que durant dècades s’ha fet servir per fer referència i estigmatitzar a les persones amb discapacitat intel·lectual, ha fet molt mal; encara, avui en dia, veiem i escoltem com personatges públics, des de l’extrema dreta a l’esquerra més extrema, fan servir la intolerable expressió «subnormal», en xarxes socials i mitjans de comunicació, com a menyspreu i insult a l’adversari.

Però si parlem de la realitat en l’atenció a la discapacitat intel·lectual, no només la paraula ofèn; ho fan molt més els fets, o més concretament la mancança d’aquests. Els mateixos partits que a Madrid es felicitaven per haver enviat una paraula ofensiva a la paperera de la Constitució, substituint «disminuït» per persona amb discapacitat a l’article 49, són els caragirats que a Catalunya han pactat uns pressupostos que superen l’ofensa de qualsevol paraula, amb només un cinc per cent d’augment per a Serveis Socials, quan al sector li cal un trenta per cent més de finançament per dignificar la qualitat de vida dels professionals que hi treballen, la de les persones que atenen, i la viabilitat de les entitats. Quina consideració social i humana ens ha de merèixer un govern o uns partits que condicionen un pressupost, per damunt del finançament a un sector vital amb problemes de supervivència, a l’aprovació del projecte d’un Casino?, són persones quines actuacions polítiques i morals injurien molt més que el mot que encapçala el títol d’aquest article, i que ho és molt d’insultant.

Esgota que els governs, un rere l’altre, hagin incomplert promeses, faltat a la paraula i ignorat les necessitats d’un sector quins professionals pateixen una diferència salarial, fent les mateixes tasques, de més del trenta per cent respecte als dels àmbits de la salut o l’educació. La diferència entre el cinc que es vol augmentar i el trenta necessari per dignificar, és la mateixa que hi ha entre la paraula disminuït i el respecte a la discapacitat, la mateixa que hi ha entre l’oportunisme polític i el compromís social; massa gran per no ser considerada un insult.

Entenc que si tenen un mínim de sensibilitat el títol de la columna els hagi incomodat, doncs ara pensin quina sensació ha de provocar a les persones que treballen en el sector de la discapacitat, que dia a dia s’insulti la seva dignitat i la de les persones que atenen. Un dia els pot caldre el suport d’unes polítiques socials dignes, si arriba el cas, pensin quina societat estem construint i quin panorama trobaran; perquè més enllà d’un país independent, ens cal un país socialment respectuós i solidari, a més d’honest pel que fa a les actituds dels seus dirigents que per mi es poden sentir tan ofesos com vulguin, però no poden ofendre d’una manera socialment tan indigna .