Oh! Europa

Aquest era el títol d’una mítica sèrie d’humor de Dagoll Dagom per a TV3, on un grup de turistes feien un esbojarrat viatge per tot Europa. Davant de les properes eleccions ens hem de plantejar si Europa ens sorprèn i si ens l’imaginàvem més gran com solia dir una protagonista de la sèrie. Els ciutadans de Catalunya viatgem en la mateixa barca que la UE pel marc polític i econòmic comú, especialment des de l’establiment de la moneda única. Europa té una superfície de 4 milions de km² i una població de 448,4 milions d’habitants. Catalunya s’hi representa a través de l’Estat espanyol. Un estat que ocupa la quarta posició en nombre d’habitants. La tercera en superfície si es considerés primera el conjunt de Dinamarca/Groenlàndia (que no és de la U.E.) i segona, França. Malta és l’estat més petit. En població (500.000 i escaig), com la suma dels habitants de l’Hospitalet i Terrassa; i en superfície, com la suma dels municipis de Coll de Nargó i Conca de Dalt. Catalunya amb 8 milions d’habitants no veu defensats els seus interessos directament i això té conseqüències en totes les activitats econòmiques i culturals. Per ara, només tenim la presència parlamentària i les accions internacionals que pugui emprendre la Presidència de la Generalitat.

Per analitzar la política europea s’escau començar per l’àmbit agrícola, ja que els pressupostos comunitaris hi dediquen una tercera part de recursos. La política agrícola comuna (PAC) fou creada el 1962 amb l’objectiu de: donar suport als agricultors i millorar la productivitat agrícola, assegurant un subministrament estable d’aliments assequibles; garantir als agricultors de la UE un nivell de vida raonable; contribuir a la lluita contra el canvi climàtic i a la gestió sostenible dels recursos; conservar els paisatges i zones rurals de tota la UE; mantenir viva l’economia rural, impulsant l’ocupació en l’agricultura i les indústries agroalimentàries. Tots els objectius són lloables, especialment el de garantir l’autosuficiència alimentària, com una obligació de la governança europea si no es vol posar en risc la seva població.

Ara bé, quan s’aterren aquestes polítiques, ens trobem que difícilment s’adapten a les especificitats de cada nació i tipus d’agroramaderia. A escala general, pesen molt els estats netament importadors d’aliments com els nòrdics, partidaris de mercats oberts per accedir a aliments més barats; i, per altra part, els estats de grans superfícies agroindustrials cerealistes com França o l’Espanya castellana. A aquest primer biaix, en estats plurinacionals i pluriagrícoles, com l’espanyol i els altres llatins, s’hi afegeix el xoc entre models d’agricultura de secà i de regadiu, entre terratinents o indústries càrnies i les pimes agroramaderes. I aquí, Catalunya, un cop més, es veu arraconada pel predomini a Madrid dels lobbies dels terratinents i l’agroindústria. En ser l’estat el qui gestiona els pagaments de la PAC es pot acabar de discriminar a qui ja d’entrada ha estat menystingut per les polítiques macro europees. 

La recent reforma de la Política Agrícola Comuna no ha pacificat el sector, ans ha provocat importants mobilitzacions arreu de la Unió Europea. La paradoxa és que sense la PAC, bona part de l’agroramaderia europea estaria liquidada, però alhora, aquesta PAC s’aplica amb importants càrregues burocràtiques i biaixos que només afavoreixen als grans empresaris. La PAC té la partida més gran del pressupost de la UE, amb un total de 400.000 milions d’euros per al període 2021-2027, dels quals 47.000 aniran a l’Estat espanyol. Cal reconèixer que la PAC en alguns moments va semblar morir d’èxit. Tothom recorda, a partir dels anys vuitanta, alguns episodis d’excedents de mantega, de llet o de vi, que van obligar a l’establiment de quotes i de subvencions a l’exportació, que van ser molt criticades fora d’Europa.

El 1992, els pagaments van passar a una combinació d’ajuts a la producció i a la renda dels agricultors mitjançant pagaments per hectàrees i per caps de bestiar. A aquest retoc en van seguir d’altres fins a arribar a la darrera reforma del 2021, on la UE va condicionar un percentatge més gran dels pagaments a mesures mediambientals, com ara els incentius als «ecorègims» o el certificat d’alt valor mediambiental, suport als joves agricultors i més marge als Governs dels estats. Aquest darrer fet, que es defensa en nom de la subsidiarietat, és un engany en estats compostos com el francès, l’italià i l’espanyol, molt centralitzats en les decisions. L’autèntica subsidiarietat seria traspassar a les comunitats autònomes o regions les decisions en agroramaderia més properes a la realitat diversa. Finalment, el darrer cicle d’encariment de les matèries primeres i l’energia, la inflació, la guerra d’Ucraïna i els efectes de nous límits d’emissions han fet trontollar l’aplicació de la reforma. Malgrat que representa només l’1,4% del PIB europeu i el 4,2% de l’ocupació el sector primari té un alt valor estratègic i per això, a l’hora de votar cal avaluar quines forces defensen la pagesia de proximitat i quines no.