Blog 
Concurs de Relats de Sant Jordi
RSS - Blog de El calaix dels relats

L'autor

Blog Concurs de Relats de Sant Jordi - El calaix dels relats

El calaix dels relats

En aquest bloc trobareu tots els relats presentats al concurs de Sant Jordi de Regió7.cat, DiarideGirona.cat i Empordà.info. Tens temps per participar fins el 26 de maig. Els textos són lliures i giren a l'entorn d'un petó. Pots trobar les bases del concurs aquí: ...

Sobre aquest blog de Manresa

Els concursants opten a tres premis: ...


Arxiu

  • 27
    Maig
    2013

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     

    El petó de l'àvia

    Aquell dia, quan la meva àvia em va venir a buscar, amb el cotxe, a l’escola, va ser diferent. Va aparcar a la part del darrera, la més discreta, i, quan em va veure a venir, va baixar del cotxe, amb el seu somriure de sempre, va donar la volta fins situar-se a l’entrada de l’acompanyant, em va obrir la porta i em va dir: servidora. Jo vaig entrar, estranyat, i em vaig asseure sense dir rés. Poc després iniciàvem el camí cap a casa seva. 

    Ella em venia a buscar cada dia i se m’emportava per donar-me sopar, fins que els meus pares tornaven de la feina i em venien a recollir. Jo, el dia abans li havia demanat a la “iaia”, que així l’anomenava, li havia demanat, repeteixo, que no es parés al davant de l’escola, i que no em fes un petó al davant dels meus amics, cosa que feia cada dia quan em recollia. La veritat és que a mi em feia vergonya, donat que, als meus 13 anys, ja em considerava un noi, i, fins i tot, amb els companys, ja començàvem a ullar algunes noies, i, encara em feia més vergonya si n’hi havia alguna que pensava que em podia estar mirant.

    Tot i això, la situació que va crear la meva àvia em va deixar “desmarcat”. No m’esperava aquella posta en escena per una cosa que jo considerava la més natural i lògica del món. L’inici del curt viatge de retorn va  ser com sempre, amb l’àvia preguntant-me per les incidències del dia a l’escola. No sé com s’ho feia, però sempre sabia tot el que em preocupava, o els problemes que tenia, i amb les meves respostes a les seves preguntes, jo, em sentia alleugerat pel fet de poder compartir amb algú els meus sentiments i problemes. Al cap d’un parell o tres de preguntes, però, cosa no habitual en ella, va fer una pausa, i després em va preguntar: T’ha agradat com ho hem fet avui a l’hora de recollir-te?, i, sense esperar resposta:  Veus bé que ho fem així cada dia? I, sense esperar resposta tampoc (de fet jo no la tenia pas i no sabia què contestar), em va dir: Si vols que ho fem així cada dia, així ho farem, però... no et sembla que amb aquesta manera de fer no ets pas tu mateix?, i va continuar amb una colla de preguntes més, obertes, que no esperaven resposta, i, entre elles, algunes afirmacions: Si t’amagues dels amics amb el que fas, això no vol dir que no els tens confiança?, No estàs content de que vingui la “iaia” a buscar-te?, De qui creus que et pots refiar més, de la “iaia” o d’un amic?, Vols dir que un amic, si ho és de debò,  es burlarà de tu pel fet de que vegi que tens una persona que t’estima?. Seria bo que hi pensessis en tot això que et dic ara, ja que, has de tenir en compte que, quan siguis gran, tindràs moltes pressions de la gent que t’envolti a fi de facis o deixis de fer moltes coses; de fet, si fas o deixes de fer coses només pensant en el que diran tindràs una vida molt dura, ja que mai podràs ser tu mateix, i, sempre seràs el que vulguin els demès. Pensa-hi. No estàs content de com ets, i del que fas?.

    Aquesta reflexió acabava al moment que entravem al garatge de casa seva. Al capdamunt de les escales ja ens esperava l’avi amb aquella cara de satisfacció que feia sempre en veure’m. Abans de començar a pujar els graons de l’escala em vaig acostar a l’àvia i li vaig dir: No li diguis a l’avi això d’avui, i ella em va contestar amb un somriure: No tinguis por, això queda entre nosaltres, ningú no ho ha de saber.

    Jo em vaig acostar a l’àvia i li vaig fer un petó al temps que li deia: Ja m’ho he pensat i m’agradaria que demà tornéssim a fer com sempre. I el somriure de l’àvia es va eixamplar.

    Ara, quan aquesta història em ve al cap, després de molts anys, l’àvia ja no hi és i jo ja sóc adult, i penso: Com trobo a faltar els “petons” de la “iaia”!.
     

     

    Denunciar
    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook