Blog 
Concurs de Relats de Sant Jordi
RSS - Blog de El calaix dels relats

L'autor

Blog Concurs de Relats de Sant Jordi - El calaix dels relats

El calaix dels relats

En aquest bloc trobareu tots els relats presentats al concurs de Sant Jordi de Regió7.cat, DiarideGirona.cat i Empordà.info. Tens temps per participar fins el 26 de maig. Els textos són lliures i giren a l'entorn d'un petó. Pots trobar les bases del concurs aquí: ...

Sobre aquest blog de Manresa

Els concursants opten a tres premis: ...


Arxiu

  • 27
    Maig
    2013

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     

    El petó de Sant Jordi. Per Camp de Mart

    Tota la meva vida recordaré aquell Sant Jordi tan especial.
    Aquella tarda la classe estava esverada, més del que era habitual.
    Anava a una escola publica on els nois, que normalment sempre eren uns busca borines,  xerraven a classe, molestaven i estudiaven més aviat poc. Les nenes, que eren més estirades, tampoc m’agradaven gaire. No els culpo, no es pot dir que jo fos una noia de tracte fàcil, més aviat al contrari.
    Aquell dia no paraven quiets, la senyoreta ens havia dit que sortiríem abans d’hora, era el dia de la Rosa i el Llibre i volia que anéssim pel nostre compte a mirar les parades de la Rambla de Figueres.
    Jo m’ho mirava a distància, no passava precisament per la meva millor època, no tenia amigues i el món es tancava al meu voltant, els estudis eren la meva única sortida, la vida no m’havia tractat gaire bé fins aleshores.
    Va sonar la sirena i en pocs segons la classe s’havia buidat.
    Jo vaig baixar lentament les escales, com sempre, vaig travessar el pati i vaig sortit al carrer on tots feien broma entre ells, les noies reien, els ganàpies les rondaven. És divertit tenir catorze anys quan ho tens tot, però és dur quan no tens res.
    Sabia que aquell dia no hi hauria cap rosa per a mi, els nois no es fixaven en una noia com jo, callada, estudiosa, amb ulleres gruixudes, vestida de segona mà i plena de grans. Passaven al meu costat fent-me sentir invisible.
    Haig de dir, en forma d’agraïment, que tampoc es ficaven massa amb mi, ja sé sap que la mainada pot ser molt cruel, però tots sabien la meva història i suposo que els feia més pena que ràbia.
    De tota manera vaig decidir anar a la Rambla, feia bona tarda, era un d’aquells dies d’abril en que el sol es vol fer notar i les mànigues sobren.
    El trajecte estava de camí cap al Centre d’Acollida on vivia i el meu tutor, en Pep, un noi voluntari que m’havien assignat per tenir cura de mi, sabia la meva passió pels llibres i m’havia donat permís per arribar mes tard que de costum.
    Aprofitant que havíem sortit abans de classe, tenia per endavant una bona estona per passejar i remenar.
    És feina feixuga estalviar quan no tens gaire res, però jo rebia una petita assignació setmanal, llavors no sabia d’on sortia, i havia estalviat molt de temps per comprar aquell llibre que m’havia recomanat la Montse, una educadora social que em visitava cada setmana i que deia que parlava de les injustícies que poden patir la mainada per culpa dels adults.
    El volia comprar aprofitant que les parades a la Rambla et permetien millor triar i remenar i, de passada, agafava idees per llibres futurs.
    La lectura era la meva passió i aquell era el meu lloc somniat.
    La placeta baixa ja era plena de goma a gom i per dins era casi impossible caminar.
    Hi havia molt de xivarri, veia amb enveja com les noies més grans que jo anaven amb els seus xicots i les senyores acompanyaven els seus marits, totes elles amb la rosa a la mà tot triant els llibres, mentre jo m’imaginava que un dia viuria aquesta escena en primera persona; però,  dins meu, un veu em repetia que tot era un somni i que jo mai trobaria algú a qui realment interessés.
    Preferia baixar el cap, absenta del meu entorn, mentre badava per les parades.
    Tot d’una em fixo en un noi assegut en un banc, tot sol amb un posat immòbil i la mirada perduda.
    L’havia vist abans, anava a la meva escola, era un any o dos més gran que jo i havia observat que l’hora del pati també solia estar sempre sol.
    Pel seu posar seriós em va donar la sensació de que estava trist, que alguna cosa el feia patir, potser el meu patiment em feia tenir aquest sisè sentit.
    Una part de mi em deia que el deixés, que de vegades és millor estar sol, però la meva experiència personal em deia que moltes vegades, quan estic així, m’agradaria trobar algú amb qui compartir els meus sentiments, aquella mare o aquell pare que la vida em va robar quan era petita, aquells avis que mai vaig arribar a conèixer, aquell amic que fins aleshores no havia trobat.
    Vaig decidir treure’m la vergonya i acostar-m’hi. Em vaig seure al seu costat i ni tant sols em va mirar, però vaig captar, en la seva actitud, paraules que no em deia, com soledat, tristesa, timidesa. Un diccionari que jo coneixia molt bé.
    Em vaig mantenir en silenci fent-me notar, a vegades l’expressió corporal diu més que les mateixes paraules. D’alguna manera l’hi estava dient que jo estava en la mateixa situació que ell.
    El veia receptiu, sabia que estava captant el meu missatge.
    De cop i volta, amb un fil de veu i sense ni tant sols mirar-me em va dir:
    -Com et dius?
    -Abril, i tu?
    -Jordi, avui es el meu Sant.
    I va tallar les paraules de forma brusca, com si s’hagués penedit, avergonyit, d’haver-me parlat
    Felicitats!!, -vaig dir jo, girant-me cap a ell, en un atac d’alegria poc normal en mi- No estàs content?
    No va dir res i jo tampoc vaig gosar continuar, em vaig sentir també avergonyida.
    Tot dos vàrem tornar a adoptar la primera posició, amb el cos recte, mirant el front i el cap cot
    Varen passar uns minuts, o potser uns segons, que em varen semblar molt llargs, fins que vaig decidir que aquest cop el pas el faria jo.
    Vaig girar el cos lentament i el vaig observar immòbil, vaig girar una mica el cap, vaig somriure i amb veu suau, l’hi vaig dir:
    -Avui és el teu sant, però aquest és el meu mes. Jo em dic Abril, tinc tot un mes per a mi.
    No va contestar, ni es va girar, però vaig veure com un somriure se l’hi dibuixava a la cara. L’hi havia fet gracia el meu acudit. Havia trencat el gel.
    -Vols donar un vol per les parades?. Son molt boniques.!!
    -Si que ho són -va dir ell-, d’acord, anem-hi.
    Ens vàrem aixecar i barrejar entre la gent. Ja no passejava sola, la conversa semblava agafar un bon to, no sé per quina raó em sentia bé, m’imaginava que l’altra gent també em veia com ells: una noia acompanyada i no com una ànima solitària.
    -L’ambient de Sant Jordi, com el del dia del llibre vell per Santa Creu, m’agrada molt –va dir ell-, em fa pensar que a tota la gent li apassionen els llibres, que a tothom l’hi agrada la lectura.
    -T’agrada llegir? -Li vaig dir jo-.
    Si, m’agrada molt però, a casa meva no els hi agrada que llegeixi, a casa els llibres estan gairebé prohibits
    Com?? –va dir sorpresa- Aquest és el pitjor mal!!!. Una vida sense lectura no és vida.
    -El meu pare diu que són una porqueria, que ens omplen el cap de bestieses, i la meva mare, fanàtica de l’orde i la neteja, diu que s’hi acumula la pols. Així que no em donen mai cèntims per comprar-me’n cap. I tu? Quin llibres llegeixes?
    -De tot tipus, tot el que puc, novel·la d’aventures, terror, realistes, ficció. Allà on visc hi ha una petita biblioteca i en puc agafar tots els que vull. Llegir em fa senti viva, em transporta a un altre lloc, tot i que encara m’agrada més escriure, de gran voldria ser escriptora.
    -Deu esser rica, a casa meva no hi ha biblioteca.
    -No es això, jo no tinc família i visc en el Centre d’Acollida i allà hi tenen un racó amb llibres provinents de donacions de gent.
    -Així aquell noi de cabells llargs, barba i mocador al coll que de de vegades et ve a buscar no es el teu germà?
    -No, és el meu tutor, la persona que cuida de mi i m’administra, és molt bon noi en Pep, però no és res meu.
    -Caram, no ho sabia, em sap greu. Jo si que tinc pare i mare, però la veritat es que no em sento massa estimat, sempre m’obliguen a fer el que ells volen i no tenen en compte el que jo penso.
    -Un moment.!! T’havies fixat en que em venien a buscar? –vaig dir jo- Això vol dir que ja m’havies vist abans?
    -Si, és clar, em fixo quan baixes les escales, sempre sola i a poc a poc, com si no volguessis marxar, però al mateix temps sense res que et faci pensar en quedar-te.
    Un calfred va recorre la meva carcanada, era la primera vegada que m’adonava que algú s’havia fixat en mi i havia descrit perfectament el meu sentiment diari.
    Aquell batibull que sentia dins meu, amb les hormones adolescents corrent a tota velocitat pel meu cervell i plena d’emoció, em va fer pensar en que estàvem en el dia en que la dona regala llibres i vaig tenir clar que ell el necessitava més que jo.
    -Vols un llibre?. Avui es el dia de Sant Jordi i, a més , el teu sant i em ve molt de gust regalar-te’l
    -De debò em regalaries un llibre?. Faries això per mi?. Si m’acabes de conèixer?
    Vàrem fer una volta per les parades, remenant llibres a tort i a dret i vaig estar dubtant entre diferents títols, vaig tenir a les meves mans el llibre que em va recomanar la educadora, però no vaig gosar comprar-lo.
    Passejàvem lentament, com si no volguéssim que el temps passés, en mig de la gent, molt a prop un de l’altre, les nostres mans es varen fregar moltes vegades.
    Finalment em vaig decidir a comprar –li un que es deia “No deixis mai de llegir” d’una nova autora, molt jove, que parlava dels beneficis de la lectura i d’un noi que, com nosaltres, s’estava de molts coses per poder comprar un llibre. Era, en definitiva la historia de les nostres vides.
    L’hi va fer molta il·lusió,.
    Vàrem quedar un en front de l’altre i, vaig veure en el seus ulls la emoció i l’agraïment, els mateixos ulls que poca estona abans parlaven de tristor, eren molts verds, ressaltaven molt amb la seva pell bruna, era força més alt que jo.
    Haig de dir que, amb el seu posat trist de cada dia a l’hora del pati, mai m’havia semblat tant atractiu.
    Suposo que ell també es va fixar en els meus que, malgrat les ulleres gruixudes, eren d’un blau intens.
    Així vàrem passar uns segons que, a diferència d’abans, em varen semblar minuts, bocabadats, fins que es va acostar lentament i em va besar.
    Segurament va ser el pitjor petó del mon, un petó adolescent i maldestre, però el meu primer petó, el seu primer petó,. Per a mi va ser quelcom més que això, va ser el primer petó de veritat que em varen donar en molts anys, el darrer que recordava el meu subconscient era el de la meva mare poc abans de que morís, era un petó amb sentiment i que segurament era més producte dels meus somnis i mancances que d’un record real.
    Es va separar lentament, i amb posat seriós però somrient em va dir.
    -Com que no tinc cèntims, aquest petó és la meva rosa de Sant Jordi.
    Cada Sant Jordi és especial pera mi, em recorda aquell dia que vaig tornar a néixer.
    La meva vida va canviar, va tornar a tenir sentit, a les nits no volia dormir, la sortida de l’escola va deixar de ser una desfilada lenta per ser la carrera on guanyar un minut al temps, l’estona del pati va ser compartida sempre més.
    L’any següent vàrem tornar al lloc i vaig triar-li el llibre que m’havia recomanat la senyoreta Montserrat l’any anterior i ens va marcar per sempre més: “El noi del pijama de ratlles”.
    Vàrem compartir la lectura asseguts al mateix banc on ens vàrem conèixer un any abans i vàrem descobrir que malgrat tot, sempre hi ha gent que ho passa pitjor.
    Avui, quinze anys mes tard, en Jordi i jo encara ens asseguem en aquell banc, amb els nostres fills i recordem aquell petó desvergonyit i seguim amb la nostra passió per la lectura i en el meu cas, també per l’escriptura, després de la publicació del meu segon llibre.
    Intentem fer un món millor des de les nostres aules, a la mateixa escola on anàvem, i on curs rere curs, no hem deixat mai de dir als nostres alumnes que es llegeixin el llibre de l’Annie Elltab i de John Boyne, per intentar que siguin millors persones.
    I quan per Santa Creu es fa la fira del llibre vell a la Rambla posem la nostra paradeta i venem per pocs cèntims les pàgines que ens han fet somniar durant l’any i en comprem d’altres que, com no podia ser d’una altra manera, regalem al Centre d’Acollida on veig nois i noies que, com jo, estan lluitant contra el seu destí sense voler creure que algú dia un petó els pot fer canviar la vida.
     

     

    Denunciar
    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook