Blog 
Concurs de Relats de Sant Jordi
RSS - Blog de El calaix dels relats

L'autor

Blog Concurs de Relats de Sant Jordi - El calaix dels relats

El calaix dels relats

En aquest bloc trobareu tots els relats presentats al concurs de Sant Jordi de Regió7.cat, DiarideGirona.cat i Empordà.info. Tens temps per participar fins el 26 de maig. Els textos són lliures i giren a l'entorn d'un petó. Pots trobar les bases del concurs aquí: ...

Sobre aquest blog de Manresa

Els concursants opten a tres premis: ...


Arxiu

  • 27
    Maig
    2013

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     

    Un dia a ran de mar. Per Ayla

    El restaurant on em triat per celebrar la festa de la meva graduació universitària és a ran de mar. A la taula del costat on estem dinant hi ha una colla de joves; nois i noies que mengen i riuen. El cap de taula és un home de cabell blanc que està absent a tot el què passa al seu voltant; ocupa un lloc a taula com un més de la colla, però s'aferra a una copa de vi que mai sacava de buidar perquè de tant en tant la va omplint i no participa de la conversa.
    L'observo i tinc el pressentiment que el seu pensament vola lluny ofegant-se amb la vida que segurament ell mateix ha triat i que potser desitjaria no haver-ho fet. 
    Una mica cansada de les felicitacions i afalacs de tota la gent que m'acompanya i veient l'home que és prop meu ensorrat en la seva pròpia dissort, sento una forta rancior a la gola. M'alço del seient i poc a poc m'escapoleixo a caminar fins l'escull per veure el mar blau i serè.
    El sol és a la posta i em dibuixa mirallets de colors davant els ulls. La remor que fa el mar m'arriba a les orelles com una simfonia de Mozart i l'olor de l'aigua salada em desperta sensacions que de petita havia viscut.
    Masec en un sortint de roca prop de l'aigua, arronso les cames acostant-me-les fins al pit i poso la barbeta entre els genolls.
    ―Quina pau, quin plaer; una estona de quietud, una estona per estar sola,―penso.
    Centro la mirada en les ones que van i venen: xip-xap fan a la roca, xip-xap i m'esquitxen.
    ―Agafaré aquesta ona que ve ara, ―penso. I zas, l'agafo just en el moment que toca la roca, però l'aigua s'esmuny entre el dits i en un instant d'aquella onada no me'n queda res, tan sols noto a les mans la fresca sensació d'una carícia.
    Em quedo una estona absorta mirant el mar i sento a la galta el fresc ventijol de la marinada i el suau contacte d'una moixaina; desvio els ulls vers les pedres i veig al meu costat l'home que fa una estona ofegava la seva soledat amb copes de vi.
    ―Ah! ets aquí ―l'hi dic.
    ―Fa estona que et miro.
    ―Ah sí! perquè?
    ―A tu tampoc t'agraden les multituds i la hipocresia, veritat.
    ―I tu què saps, si ni em coneixes.
    Em replica amb energia com si hagués retrobat la seva pròpia vida.
    ―Podríem agafar un vaixell i anar-nos-en lluny, mol lluny d'aquí. Què et sembla?
    ―Marxar lluny, cap a on?
    ―Tan li fa el lloc, però estaríem sols, tots dos sols.
    M'aixeco del pedrís, el miro de front, l'hi faig l'ullet i dic:
    ―Podria estar bé, m'ho pensaré.
    Amb un moviment ràpid deixo el pedrís per reunir-me amb la meva gent, però sento a la meva esquena un suau contacte i uns braços que em rodegen dolçament per la cintura, quan un cal fred em recórrer de cap a peus tot el meu cos em dono la volta i em miro en els ulls d'aquell desconegut. Els nostres cossos estan tan junts que no cal forçar res, em deixo portar i el tebi contacte dels llavis d'aquell home sobre els meus segella la nostra trobada amb un petó.
     

     

    Denunciar
    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook