Blog 
Psicologia
RSS - Blog de Glòria Ribas Serra

L'autor

Blog Psicologia - Glòria Ribas Serra

Glòria Ribas Serra

Glòria Ribas Serra (Cardona, 1954). Llicenciada en Psicologia Clínica i psicoterapeuta. M'agrada escriure articles relacionats amb aquesta temàtica.

Sobre aquest blog de Manresa

Articles de divulgació de la psicologia


Arxiu

  • 25
    Març
    2017

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Psicologia

    L'aprenentatge que no s'acaba mai

    L'aprenentatge que no s'acaba mai


    L’aprenentatge no s’acaba mai. Quan hagis aconseguit un diploma “exitós” la vida continuarà...


    L’educació és un procés de desenvolupament integral de la personalitat mentre vivim. La pedagogia és l’art i la ciència d’educar.

    Pares i mestres guien en coneixements i en valors a través de la paraula, les accions, els sentiments i les actituds. L’educació per a la convivència vetlla per al desenvolupament social, cultural i personal, ensenya les maneres de comportar-se per a conviure en harmonia amb els demés que es basen sobre tot en el respecte mutu.


    No hi ha una única manera d’educar hi ha diverses propostes...


    Això fa que no sempre es posin d’acord pares i mestres en quin és el camí. Hi ha qui reforça les debilitats del nen o la nena i hi ha qui fa el contrari, reforça les seves fortaleses. Cada etiqueta fomenta el que anuncia i malgrat les recomanacions dels experts de no utilitzar-les se segueixen posant, són els efectes adversos d’ una determinada educació. Una metodologia força diferent és la que té cura de desenvolupar les potencialitats de cada alumne, que per altra banda tota persona té.


    Hi ha qui tendeix a educar amb premis i càstigs; hi ha qui procura argumentar els perquès. En el primer cas s’aprèn a portar-te “bé” (com vol qui ho mana) per evitar el càstig o per tenir premi, en el segon cas s’aprèn una conducta per convicció. El primer et marca una conducta de fora cap a dins, et ve donada. En el segon cas respons des de dins segons el criteri que t’has format.


    Encara hi ha generacions senceres que ens van educar amb frases com: “si no et portes bé aniràs a l’infern” i “el càstig és per salvar-te l’ànima”. La gent mandrosa en argumentar ho tenia fàcil. Les normes i les doctrines eren per obeir-les, no per a qüestionar-les. La discrepància es castigava socialment. Era un mètode basat en l’autoritarisme, on el “jo” quedava anul•lat o reprimit. Afortunadament a la nostra societat aquestes frases ja no se les creu ningú i el maltractament està penat.


    Aquest model psicològicament parlant és conductista, marca la conducta i exerceix un control social per a la manipulació de masses a través de la por. Ens separa de la nostra identitat, ens uniforma, tendeix a la homogeneïtzació, pretén estandarditzar-nos, ens pressiona per fer-nos anar pel camí marcat per uns quants.


    Un mètode alternatiu d’educar és el que obra espais de diàleg a l’aula i a casa, ensenya a argumentar, el debat i la discrepància, a prendre decisions i les seves conseqüències. Explicant el perquè de les coses s’aprèn l’autèntic respecte als altres, a posar-se al seu lloc, la relació harmoniosa, a respondre del perquè fas les coses com les fas, a escoltar, el dret a ser escoltat i com arribar a acords. No s’ imposa una única manera de ser, ni et portes “bé” per evitar el càstig ni “malament” quan no ho veu ningú, sinó que et comportes d’una determinada manera per a facilitar una millor convivència per a tu i pels que tens al voltant, per a ser competent socialment, fas el bé per sentir-te bé. Aprens coses tan fàcils com que a determinades hores de la nit no tens la televisió ni la música en alt volum perquè respectes el descans dels veïns.


    Uns mètodes eduquen perquè la joventut s’adapti a la societat tal com és, a un sistema establert sense qüestionar-lo, uns altres mètodes eduquen perquè la joventut sigui crítica amb la societat, la qüestioni i intentin canviar-la.


    La família és el principi de tot. Els pares són els protagonistes de guiar el camí dels infants. El que es viu a casa és el que més influirà en el seu futur. Els vincles que s’hi estableixin tenen molta força. Educar des de l’amor ens nodreix a curt i a llarg termini.


    De vegades els pares tenen unes expectatives que també venen des de fora, no són pròpies, són de la societat, obtenir títols, prestigi, diners, ... això els fa perdre de vista les necessitats dels seus fills i als avoca a la frustració. Quina mena d’èxit és aquest? Té poc a veure amb el benestar. Pretendre que la teva filla i que el teu fill compleixin els teus somnis és la teva necessitat, no la d’ells. Alguns experts proposen confiar en els fills perquè en saben més del que ens pensem, apoderar-los i respectar-los-hi el seu desenvolupament tal com ells el necessiten.


    Hi ha una cosa realment important, l’amor que els puguis donar. Totes i tots volem una societat millor per a ells, per això si els estimes podran estimar. Es tracta d’una estimació incondicional, no depenent d’uns resultats. El coneixement arribarà, els resultats també, però un nen o una nena que no hagin estat estimats ho tindran molt més difícil.

     

    Denunciar
    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook