El PSC guanya, Sánchez no s’enfonsa i l’eurocambra serà més conservadora

Els socialistes han guanyat les seves cinquenes eleccions consecutives a Catalunya però Junts i ERC continuen superant-los si sumen els seus vots, el PP no ha apallissat el PSOE però quatre punts de distància no acaben de ser un empat, i el centre de gravetat de l’hemicicle europeu es mou cap a la dreta però la coalició de populars, socialistes i liberals que ha funcionat els darrers anys manté la majoria absoluta mentre que el principal efecte de l’ascens de l’extrema dreta de caràcter local: l’enfonsament del president francès Emmanuel Macron, que ha convocat eleccions generals anticipades. Marine Le Pen es consolida com aspirant a succeir-lo. 

És tradició comparar els resultats d’unes eleccions amb els de les anteriors del mateix tipus, però és lícit preguntar-se quants votants es recorden de quina papereta van triar el 2019. En aquests cinc anys s’han succeït dues eleccions generals i dues autonòmiques a Catalunya, i els canvis han estat notables, començant per la desaparició de Ciutadans, que a al juny del 2019 estava a la cresta de l’onada després de menjar-li la meitat de la torrada al PP a les generals de sis setmanes abans, i al novembre del mateix any es clavava una costellada de la que no es recuperaria. D’altra banda les europees sempre han tingut un biaix de correcció de les immediates eleccions domèstiques anteriors, i per això és útil comparar els resultats d’ahir amb els obtinguts per les mateixes forces a les generals del passat juliol, a Espanya, i les autonòmiques del 12 de maig, a Catalunya.

Començant per Catalunya, és evident que el PSC consolida la seva posició de primera força amb un 30,67% dels vots, que són tres punts més que el 27,96 de maig. La segona posició continua sent per a Junts, que sense el factor Puigdemont cau tres punts i mig fins el 18%. Esquerra, que a les catalanes va patir una notable reculada, remunta un punt i escurça la distància amb Junts. En la quarta posició, el PP experimenta una creixement de tres punts mentre que Vox en perd gairebé dos, probablement en benefici de l’inesperat fenòmen Se acabó la fiesta, que suma un 2,8% dels vots, una xifra per sota del 4,6% de la seva mitjana estatal i dels registres encara més alts en algunes comunitats. 

L’espai a l’esquerra dels socialistes es refà de la patacada del mes passat, i malgrat presentar-se dividida en dues candidatures, si ajuntem els vots ens dona que passen del 5,8% al 8,9%. 

Amb aquests resultats, les forces independentistes sumen un 32,8% dels vots, molt per sota del 43% de les autonòmiques, si bé ahir no existia l’opció de triar paperetes de la CUP ni d’Aliança Catalana. Les forces que en el seu moment van aprovar el 155 han recollit sis de cada deu sufragis. Els enemics de la llei d’amnistia, tanmateix, no arriben al 23% (comptant-hi els del Se acabó). Avui sabrem si totes aquestes pujades i baixades hauran influït en les reflexions i negociacions per elegir la presidenta i la mesa del Parlament de Catalunya, primer pas cap a la investidura d’un nou president de la Generalitat o potser cap a una repetició electoral.

La participació a Catalunya, d’un 43,5%, ha estat inferior a l’espanyola, que ha estat d’un 49,2%, i totes dues han experimentat una forta davallada en comparació al més del 60% de fa cinc anys. Ara bé, en aquella ocasió la crida a les urnes va coincidir amb unes eleccions municipals, fet que va esperonar la participació; si es compara amb altres eleccions europees, la participació d’aquest any no és tant desastrosa. La diferència entre la xifra catalana i l’espanyola indica una desmotivació diferencial atribuïble per un costat a la coneguda desmobilització independentista, i per l’altra a que la polarització madrilenya i la seva síndrome del plebiscit sobre Sánchez ens queda més lluny.

El plebiscit Sánchez

Que aquestes eleccions fossin a Espanya un plebiscit per ratificar o enfonsar Pedro Sánchez és una idea que va llançar el PP amb el propòsit de mobilitzar l’electorat i convèncer-lo que les urnes europees tenien una utilitat estatal immediata. Si aquesta era la idea, és lògic comparar els resultats amb els de les eleccions del 28 de juliol de l’any passat. En aquest temps s’ha aprovat la llei d’amnistia, bèstia negra del PP i de Vox i motiu suficient, al seu parer, per enviar-lo a la galleda de les escombraries polítiques. Ha estat aquesta l’opinió d’una xifra sensible de votants? No sembla pas. En relació al juliol, el PP ha crescut un punt i el PSOE ha davallat un punt i mig. Els separa una distància de quatre punts i dos diputats. Els populars han millorat el seu avantatge però un 30% dels vots no és cap catàstrofe socialista i, d’altra banda, Vox perd gairebé tres punts, en gran part a mans del fenòmen Se acabó la fiesta, que amb un 4,58% és la gran sorpresa pendent de valorar i que farà córrer rius de tinta. Un bolet de les xarxes socials amb un discurs de conspiranoia que ofereix una bandera nihilista al ressentiment que s’acumula entre els qui no veuen una promesa de futur en les estructures polítiques vigents. Per la banda contrària, l’esquerra més a l’esquerra paga la divisió entre Sumar i Podemos i perd en conjunt quatre punts i mig.

La minva suau del PSOE, la més intensa de Sumar-Podemos i la pobra collita de l’independentisme català impliquen que una transposició d’aquests resultats a unes eleccions generals convertirien en molt complicada la investidura de Pedro Sánchez. Però els socialistes s’agafen a que el PP i les primeres enquestes els auguraven un naufragi de dimensions titàniques, que no s’ha donat, i per això parlen d’una remuntada propiciada per la reacció de Sánchez en l’afer de la seva esposa, davant del qual es va regirar acusant la dreta política, judicial i mediàtica de perseguir-lo amb males arts; per la seva banda, els populars presenten l’argument que un sol vot de diferència basta per guanyar o perdre un plebiscit. Sembla força clar, tanmateix, que no seran aquestes consideracions les que alterin la dinàmica de la legislatura espanyola. 

Europa més de dretes

Els més europeistes insisteixen que jornades electorals com la d’ahir no s’han de plantejar en clau domèstica sinó continental, però l’efecte immediat més important de les urnes és que el molt europeista Emmanuel Macron ha fet una lectura nacional i ha convocat eleccions generals a la vista del fet que el seu partit ha sofert una derrota humiliant a mans de Marine Le Pen, que ja acarona l’Elisi. En canvi, en l’escenari de les institucions europees, les pujades i baixades de vots i diputats de les diferents famílies polítiques no han alterat l’essencial: la coalició que ha governat fins ara la Comissió Europea, formada per populars, socialdemòcrates i liberals, continua sumant la majoria absoluta, i per tant hi ha força números que la conservadora alemanya Ursula von der Leyen mantingui el seu lloc de presidenta. L’esquerra ha baixat, la dreta ha pujat, l’extrema dreta s’ha enfortit, però la millora no ha estat suficient perquè als populars els surtin els números de pactar amb ella.

És cert que els dos grups d’extrema dreta han guanyat diputats. El dels Conservadors i Reformistes passa de 69 a 71. Identitat i democràcia creix de 49 a 58. Però el nombre total de diputats al Parlament també ha crescut i ha passat de 705 a 720. Un cop feta la correcció, el que es veu és que aquests dos grups, on hi ha la gent de Le Pen i de Meloni (i de Vox), han passat del 16,7% al 18% de la cambra. No és un salt tant espectacular. La brama que l’extrema dreta s’havia desbocat té més a veure amb les expectatives, amb les campanyes electorals orientades a prevenir-ne l’amenaça, i als fets indiscutibles que aquestes forces ja havien aconseguit el govern d’Itàlia i tanta força a la política francesa que no es dubta de la seva victòria a les generals que acaba de convocat Macron i a les presidencials quan toquin. També a altres llocs, com Àustria, l’extrema dreta és la primera força, però ha deixat de ser-ho a Polònia, i els Països Baixos semblen haver conjurat l’amenaça. De moment.

El guanyador d’aquestes eleccions, si entenem com a tal el primer classificat, ha tornat a ser el Partit Popular Europeu, al qual pertany el PP espanyol, i que té el la CDU alemanya la seva força més important. Millora els seus resultats i consolida la seva posició, seguit pels socialdemòcrates de S&D, que pateixen una certa reculada, i entre els quals el PSOE és ara el rei, per la mala temporada dels seus col·legues d’altres països (la socialdemocràcia alemanya, que cedeix la segona plaça als ultres que insinuen el revisionisme del nazisme). Si l’extrema dreta anés unida seria el tercer grup, però com que no és així, la plaça l’ocupen els liberals de Renovar Europa, que pateixen, aquests sí, una patacada molt notable perquè és el grup del que forma part el partit d’Emmanuel Macron, que ha sofert una ensulsiada històrica. L’important, però, per a la governació europea i la definició de les seves polítiques, és que populars, socialistes i liberals continuen sumant més de la meitat dels diputats i això els dona l’oportunitat de negociar una continuació de l’entesa que han practicat els darrers anys i que constitueix la clau de volta de la dinàmica comunitària. Això podria incloure la reelecció de Von der Leyer com a presidenta de la Comissió Europea, sense que res no es pugui donar per fet, ja que grups nacionals d’aquests partits hi tenen greuges pendents. El cap de files dels conservadors alemanys, Manfred Weber, anit mateix va manifestar la seva preferència per acords que plantin cara als que volen fer recular el projecte europeu, però a la dreta de la dreta també hi ha líders que juraran per Europa i per Ucraïna a canvi que els acceptin altres apartats dels seus programes o demandes. Giorgia Meloni, que en aquestes eleccions ha revalidat el seu domini d’Itàlia, és un exemple d’extrema dreta que ha passat de l’euroescepticisme a l’europeisme pragmàtic sense despentinar-se, i entre els conservadors europeus no són pocs els que la consideren prou desinfectada per no contaminar amb el seu contacte.