La crònica del 12-M: Canvi de cicle o al racó de pensar

Canvi de cicle o passada pel racó de pensar, és a dir, o Salvador Illa president amb suports independentistes a la investidura, o ens ho rumiem uns quants mesos i en tornem a parlar passat l’estiu.

Amb el 99% escrutat de les eleccions catalanes, el tripartit d’esquerres suma majoria absoluta i podria governar, però caldria que s’entenguessin PSC, ERC i Comuns. I així com no és improbable que Illa i Albiach s’entenguin per governar, en el cas d’ERC les reticències serien notables, començant pel rebuig d’una gran part de les bases i els votants. Ara bé, l’entesa independentista que va investir Aragonès i que ara encapçalaria Puigdemont no fa majoria de cap manera.

Per tant, les opcions són tres: que ERC s’empassi el gripau del tripartit d’esquerres (si la suma es manté), que Illa s’entengui amb Puigdemont, o repetició electoral. Anit Aragonès va dir: «PSC i Junts han guanyat, els toca gestionar la nova etapa». O sigui: que s’espavilin.

Amb el veredicte de les urnes a la ma, una cosa és clara: el Parlament de Catalunya elegit ahir pels ciutadans (amb una abstenció de pandèmia d’afartament) no té majoria nacionalista per primera vegada des de 1984. L’única legislatura en la que els partits amb lligams orgànics amb corresponents estatals van tenir més escons que els deslligats (llavors CiU i ERC) va ser la primera d’aquesta etapa històrica, la de 1980, que va investir president a Jordi Pujol amb els vots dels centristes d’Adolfo Suárez. Des de llavors s’han repetit les majories absolutes, primer de CiU i després del conjunt sobiranista. Va ser així fins i tot durant les presidències de Pasqual Maragall i José Montilla, possibles per la decisió d’ERC de no prioritzar l’eix nacional. Fins ahir.

L’independentisme no arriba als 68 escons, i de fet recula considerablement, perquè l’impuls del factor Puigdemont en el resultat de Junts queda molt lluny de compensar la davallada d’Esquerra. Els de Junqueras no han estat capaços d’aprofitar els seus tres anys de Govern per vendre una imatge de solvència, solidesa, gestió i peixos madrilenys al cove. Però Junts no ha tret un profit suficient de la davallada; de fet, en percentatge de vots només ha crescut un punt mentre ERC en perdia més de set.

És cert que el president exiliat ha guanyat clarament la batalla pel lideratge dins del continent sobiranista, però ha estat per defalliment del competidor. I això que Junts acumula votants procedents tant d’ERC, decebuts pels resultats del front madrileny, com de la CUP, que rep un correctiu molt dolorós.

També és cert que Junts ha perdut vots en direcció a Sílvia Orriols i la seva Aliança Catalana: no és que a Catalunya no hi hagués independentistes amb un perfil de fílies i fòbies d’extrema dreta, és que no havien vist clara una opció prou atractiva, fins ara, i mentrestant es conformaven amb altres sigles .

La contrapartida a la davallada del sobiranisme no és només el creixement dels socialistes, sinó també de la dreta espanyolista, amb una remuntada espectacular del Partit Popular que passa al davant de Vox (que es manté) i esdevé la quarta força de la cambra. Aquest resultat és molt important per a Alberto Núñez Feijóo i el seu objectiu estratègic d’embridar els de Santiago Abascal i anar recuperant el territori cedit per Mariano Rajoy en el seu moment. D’altra banda, si sumem els vots de Vox amb els d’Aliança Catalana, que en té algunes desenes de milers sense representació, dona que l’extrema dreta ha aconseguit a la ratlla del dotze per cent dels sufragis, que no és un percentatge menyspreable sinó tot el contrari. A la província de Barcelona Orriols s’ha quedat a molt poques dècimes de travessar la barrera del 3%. I si sumem els vots del PP i els de Vox, la dreta espanyolista frega la cinquena part dels sufragis emesos ahir a Catalunya.

Als bno se’ls ha agraït amb prou entusiasme que s’hagin fet abanderats de l’oposició a un gran casino a la Costa Daurada i sí que, en canvi, se’ls fa pagar la pèrdua de requesta de Sumar i la part de responsabilitat en l’avançament electoral, i perden diputats.

I Ciutadans, malgrat la moral d’Alcoià de Carlos Carrizosa, compleix amb escreix les expectatives: perd tots els sis diputats que tenia i queda per darrera del PACMA, el partit antitaurí que es presenta a totes les eleccions i mai no aconsegueix representació.

El PSC desperta votants abstencionistes del 2021

La participació al conjunt de Catalunya ha augmentat gairebé set punts en comparació amb les eleccions de febrer del 2021, però cal recordar que aquelles es van celebrar en plena pandèmia, amb una certa dosi de por al contagi malgrat les mascaretes i els equips de protecció. La xifra d’enguany queda tanmateix força per sota de les corresponents a les tres votacions anteriors a la covid, i especialment a les del 2015, quan es presentava Junts pel Sí i es parlava d’eleccions «plebiscitàries», i del 2017, convocades pel Govern central amb la Generalitat intervinguda i que van veure una notable mobilització tant de l’independentisme com de l’unionisme encapçalat llavors per Ciutadans.

Aquest any el temor dels partits independentistes era que les batusses protagonitzades durant la legislatura desanimessin la seva parròquia i, en canvi, els votants socialistes que es van abstenir fa tres anys aquesta vegada s’animessin a votar en la perspectiva que Illa podia guanyar (i per fer un favor a l ’adolorit Pedro Sánchez). Els experts deien: vigileu en quins territoris puja la participació. Ben vist: a la vegueria metropolitana i al Camp de Tarragona, feus socialistes, ha pujat més del 5%; a Girona, en canvi, un 2,5%, i a Lleida, un 1,9%.

Pactòmetre. Nit d’escrutini pendents de les sumes

A mesura que l’escrutini avançava, el pactòmetre anava concedint i retirant la majoria absoluta al tripartit d’esquerres: ara eren 68, ara eren 67, ara tornaven a sumar... En canvi, no hi havia manera que l’ independentisme s’acostés a la xifra màgica, ni tant sols amb l’auxili d’Orriols. Sense ella no arribaven ni als 60 escons, una caiguda espectacular si pensem que fa tres anys en totalitzaven 74. El que sí que ha sumat, des del principi, és la sociovergència, PSC i Junts. És un càlcul aritmètic, com tots els altres que s’exposen a la pàgina 12 d’aquesta edició. Però allò que és aritmèticament possible sovint no és políticament viable.

Subscriu-te per seguir llegint