Poden decidir els partits ‘petits’ l’alcalde de Manresa?

El camí que sembla traçat d’antuvi, pel que fa als comicis electorals del maig a Manresa, és el de la revàlida de tota la feina feta sense aixecar ampolles per l’alcalde republicà Marc Aloy i que reculli els fruits en forma de vots que el propulsin a un nou mandat al capdavant de l’Ajuntament. Això pot ser així, però el partit encara s’ha de jugar i hi ha altres escenaris com un pacte alternatiu o la possibilitat que les candidatures petites -Manresa en Comú Podem, Impulsem Manresa i el Front Nacional- arribin a tenir la clau del nou Ajuntament.

No és descartable, però tampoc fàcil. 

Esquerra ha anat guanyant solidesa a Manresa de forma lenta, però inexorable.

Això fa que el seu creixement i les seves expectatives siguin les més fermes amb diferència en relació a la resta de formacions polítiques.

Al capdamunt hi ha un alcalde que s’ha mostrat imparable, que ha mobilitzat un volum de recursos mai vist a la ciutat, que es presentarà a les eleccions sense morts a l’armari per mèrit seu o demèrit de l’oposició i que exhibeix la seva fortalesa i control dia a dia amb una fortuna que brilla encara més perquè s’ha donat en moments d’extrema complexitat a causa de la pandèmia i la guerra.

L’afecte alcalde compta i tots els que han exercit el càrrec fins ara han repetit com a mínim una vegada si s’han tornat a presentar: Joan Cornet, Juli Sanclimens, Jordi Valls, Josep Camprubí (va accedir a l’alcaldia per la marxa del seu predecessor i quan va encapçalar la candidatura va revalidar el càrrec) i Valentí Junyent.

Mentre es configurava aquest escenari els seus principals rivals polítics han anat seguint les seves singladures a voltes capficats amb els seus propis problemes i circumstàncies.

Junts torna amb responsabilitat el suport mutu que amb Esquerra s’han estat donant, però en un temps en el qual la fórmula convergent ha explotat i es fa difícil apamar l’abast de la desfeta.

D’altra banda, quan més convuls sigui el context més poden els electors valorar positivament polítics de Junts que han fet bandera de la discreció, la resolució de problemes milionaris heretats del tripartit i la recuperació de la bona salut econòmica de les arques municipals. Ells també tindran la seva oportunitat amb un nou líder, Ramon Bacardit, i seran els primers que recordaran que en els darrers comicis van pràcticament empatar -només hi va haver 10 vots de diferència- amb Esquerra. 

Esquerra tornaria a pactar amb Junts i viceversa? En política no hi ha res impossible però no hi ha feeling i els temps d’aliances entre ambdues formacions ha deixat tantes cicatrius que no està gens clar que es puguin obviar tant a nivell de país com de ciutat. Més enllà, al PSC se li augura creixement al conjunt de Catalunya després de les turbulències generades per l’huracà independentista i a Manresa estrena cap de files: Anjo Valentí.  

Acord Junts i PSC

El PSC és un partit de govern i, al igual que Junts o Fem, podria aportar a Esquerra els vots necessaris per conformar majoria, en el cas que els necessités. Tampoc es pot oblidar que els socialistes ja han governat amb ERC el període més llarg de democràcia, entre el 1995 i el 2011. Esquerra ha governat Manresa tant amb els socialistes com amb els convergents.

Esquerra, la reina

Pas a pas ha generat una centralitat política que la situa com la reina del tauler d’escacs, tot i que sigui un símil desafortunat per a un partit republicà . 

Les urnes tindran la darrera paraula però si no desmenteixen el marc general, hores d’ara Esquerra és la formació amb més possibilitats, amb més potència de foc i més marge de maniobra.

Esquerra tornaria a pactar amb el PSC? Esquerra i socialistes van governar junts quan prioritzava la política d’esquerres a l’eix ideològic independentista.

La revolta independentista va situar ambdues forces en punts oposats i un nou acostament, en el cas que arribi a produir-se, serà lent i dificultós.

Donant per sabut que Esquerra no pactarà amb Ciutadans, una altra possibilitat oberta seria la d’arribar a un acord amb Fem Manresa, si no obté majoria absoluta.

Fem té com a pal de paller la CUP, que abans era l’AUP, amb la qual Esquerra va pactar conjuntament amb el PSC, Iniciativa i Els Verds per assolir el govern el 1995 en unes eleccions que va guanyar el candidat convergent Pere Oms.

En aquella ocasió l’acord va acabar amb el regidor d’AUP expulsat del govern amb l’argument de no haver ratificat la seva condemna a l’assassinat de Miguel Ángel Blanco.

Els anticapitalistes van veure refermada la seva desconfiança vers els partits que consideren no rupturistes i durant les tres darreres dècades han exercit de partit polític fortament ideològic consagrat al seu ideari.

Per a una formació anticapitalista governar dia a dia en una economia plenament capitalista no pot ser fàcil. Això descarta un acord postelectoral? No, però seria ingenu obviar la complexitat que comporta.

Arribats a aquest punt i amb tot el que s’ha dit, queda marge per a una sorpresa en el resultat electoral que permeti configurar una majoria alternativa a la republicana?

Doncs a ningú no se li escapa que la més ferma possibilitat de pacte alternatiu naixeria de l’aliança entre Junts i el PSC, com ja funciona a la Diputació de Barcelona, per exemple.

Si ERC perdés regidors o creixés poc, Junts, que fa 4 anys es va quedar a 10 vots d’Esquerra, aguantés i es confirmés la tendència al creixement del PSC es dibuixaria una equació en la què els petits guanyarien pes perquè tindrien molt més a dir.

Primer caldria que les candidatures que es presenten sense tenir representació municipal aconseguissin fer creïble un discurs basat en la factibilitat d’una forma alternativa de governança de forma prou potent per aconseguir regidors.

Una tasca inassolible per als que es pensen que els ciutadans estan desitjant escoltar-los, perquè, en realitat, només paren esment a coses que no saben i que els poden ser d’utilitat. Això implica informació de qualitat en temes valuosos.

Després haurien de ser capaços de lligar un mínim comú denominador.

Encara que es tinguessin pocs regidors, si són decisius poden aconseguir que sigui la negociació la que determini el futur pes en el govern. No per la proporcionalitat entre els vots aconseguits i la representativitat en el nou cartipàs, sinó perquè estiguin disposats a vendre’s molt car el seu suport. 

Aquí sí hi ha marge perquè les candidatures petites siguin clau en el futur Ajuntament.

Altres fites

En el cas que es donés aquest escenari seria bo que tinguessin clar si amb el pin a la solapa de membre de la corporació i el seient reservat en recepcions institucionals en tenen prou o el que volen és assolir altres fites.

Unes fites que caldria marcar públicament durant la campanya perquè no aconsegueixin sufragis amb propostes que es difuminen un cop s’han dipositats els vots a les urnes.

Per refrescar la memòria, a les darreres municipals es van quedar fora de l’Ajuntament Manresa en Comú, amb 988 vots; el PP, amb 840; Primàries, amb 792; Podem, 583 i Vox, 429.

Que entrar a l’Ajuntament no és fàcil ho saben tots els que s’han quedat a la porta. Candidatures anteriors il·lusionants com Manresans (569 vots) o Movem (770 vots), per exemple, no van saltar la línia que es mou a l’entorn dels 1.500 vots per aconseguir un regidor.

Per aconseguir-ho probablement ajudaria assumir compromisos públics i diàfans que després guiïn l’actuació política ja sigui des de l’oposició o des del govern i que es transmetin a la ciutadania de forma constant i no pas anant el tercer dijous de mes al ple municipal per discutir-ho tot ben barrejat una bona estona i sant tornem-hi el mes següent.

Subscriu-te per seguir llegint