Em costava d’entendre la impunitat de la classe política, a l’hora de desposseir-nos de les nostres conviccions canviant els seus principis, per pispar totes les esperances dipositades amb el nostre vot. Les companyies asseguradores m’han resolt aquesta emprenyadora incògnita, m’han deixat clara la diferència entre cometre un furt i un robatori: Fa uns quants dies em van sostreure les més intimes i tecnològiques pertinences personals; malgrat haver-hi proves contundents fins i tot en format audiovisual del lladronici, queda clar que aquest es va efectuar sense violència; vaig ser víctima d’una presa de pèl tan previsible com estudiada. A l’hora de reclamar possibles indemnitzacions em van explicar tan amablement com clarament que no tenia cap dret a recuperar un euro perquè havia estat l’objectiu d’un furt i no d’un robatori; encara que el resultat sigui el mateix, la diferència entre una i altra rampinya és l’exercici de violència, inexistent en un furt i present en un robatori, a la qual queda sotmès el o la interfecte.
Més clar que l’aigua del fontanal, que et fotin els valors i la dignitat per mantenir la pagueta i la cadira sense rebre cap garrotada física –exceptuant les que reparteixen les forces d’ordre públic si protestes, però d’això ja en parlarem un altre dia– és un furt amb totes les de la llei; i si t’has deixat enredar, et fots, i a la propera t’ho penses dues vegades abans de dipositar la papereta.
En un país en què per ocupar alts càrrecs no calen gaires més condicions que ser fidel al partit i saber escriure el teu nom sense faltes d’ortografia, no ens ha de sorprendre que es pugui traspassar la línia vermella dels principis pagant el preu de la pròpia llibertat i continuar dormint amb tota tranquil·litat; o que les teories independentistes, segons el moment, es puguin inflar, estirar o arronsar com un xiclet, pactant un sis per cent de presència del català a les plataformes audiovisuals el mateix dia que se’ns carreguen la immersió lingüística a les escoles.
Ningú recorda haver sentit «doneu-nos una majoria independentista i pactarem amb els comuns», però quan tot era unitat per la independència tampoc ens van explicar que els del cinquanta-dos per cent no tenen res en comú, i no són capaços ni d’anar a prendre una ratafia junts. Ja podem anar abaixant el suflé de la indignació i anar amb compte amb l’expressió «els polítics ens roben», perquè no és així; el guió costa d’entendre si no es té clara la línia bàsica argumental: Un tant per cent d’aquesta fantasiosa majoria indepe, que ho és tant com la sectorial del PP de Valladolid, ha comès un furt ideològic i ja podem anar a reclamar a l’era.
Ara que ja és legal morir amb dignitat, seria la pera que la política també se l’apliqués per viure-hi.
