Fa uns anys, al Nepal, varen intentar mesurar l’estat de felicitat dels seus ciutadans. I el 2 de juny de l’any 1974, en Jigme Singye Wangchuck, al ser coronat rei als 18 anys, va dir una frase que, bromes a part, ha tingut repercussions econòmiques importants: «La felicitat interior bruta és molt més important que el producte interior brut». Utòpic, demagògic, populista? Doncs no, res de tot això, va ser un visionari. Aquesta asseveració va ser feta des d’una perspectiva budista la recerca de la felicitat individual i el compromís del Govern a crear un entorn que impulsi i doni suports a la felicitat individual.
Doncs bé, la London School of Economics, amb aquesta visió integral de l’economia i les polítiques governamentals, ha construït un bon document, basant-se en el reconeixement del benestar com un objectiu específic de les polítiques de diferents governs. En passar pel sedàs occidental, rebaixem expectatives de la felicitat al benestar. En una revisió exhaustiva de les diferents eleccions fetes als països de la Unió Europea, des de l’any 1974, la satisfacció vital de la població a l’hora de votar, en una escala de 7, puntuava 6 com a factor a l’hora de votar, i el creixement econòmic només puntuava un 2,9 en la mateixa escala de 7 punts. En una altra recerca la troballa va ser que la satisfacció vital donava un extra de 6 punts en el vot popular, el creixement econòmic només 3 punts extres. Com algú diria: «Apostoflant!!!». Un argument que reforça la idea que és millor i més important incrementar la felicitat d’aquelles persones insatisfetes i amb sentiment d’infelicitat que millorar la felicitat d’aquells que tenen el sentiment de ser feliços.
D’això parlem, de sentiments, i segurament explica com els moviments populistes han trobat la manera de mantenir un sentiment, moltes vegades utòpic, i incrementar el percentatge de vots. Altra cosa és oferir, com fan habitualment, solucions fàcils a problemes i situacions ben complexes. I de què parlem quan parlem de satisfacció? En un rànquing de factors que influeixen en la sensació de satisfacció, i enumerant del que més puntua al que menys puntua, per aquest ordre, hi trobarem: la salut mental, la qualitat del treball, la salut física i les relacions de parella de la mateixa manera, seguit de l’atur, ingressos econòmics i l’educació; per estrany que sembli, aquesta, en darrer lloc. Aquesta recerca sí que s’ha fet en un context de societats anglosaxones.
I ara penso, i bado, en aquella famosa frase d’en Bill Clinton: «És l’economia, estúpid!» Expressió que va fer servir duran la campanya electoral. Sembla ben contradictori en tot el que s’ha comentat fins ara. Però, i si hi donem una volta de paper, i pensem que una bona economia i creixement econòmic pot influir a mantenir i fer créixer la satisfacció personal? Va arrelar la frase en la població que podrien sentir-se més feliços?
El crit de «Llibertat i Felicitat» aconsegueix més vots que un programa social ben estructurat. Que Déu els perdoni.
