Quan els mínims són gairebé una gesta

El FC Barcelona ha fet dos bons partits i ha obtingut dues victòries excel·lents contra el Nàpols i l’Atlètic. La primera li ha valgut l’accés als quarts de final de la Lliga de Campions i la segona, situar-se a la segona posició de la Lliga espanyola. Són dos objectius de mínims. La mateixa Junta directiva va pressupostar que l’equip arribaria als quarts de la Champions i quedar segons al campionat espanyol s’ha convertit en inevitable, gairebé. En les últimes 11 temporades, només l’Atlètic de Madrid ha aconseguit evitar quatre vegades que Barça i Madrid siguin, o bé primer, o bé segon. I en les cinc anteriors, només el Vila-real ho va aconseguir una vegada. Des del 2006, la Lliga és un duopoli excepcionalment contestat.

I, tanmateix, aquests dos objectius de mínims i inevitables es llegeixen com una gesta, gairebé. Vista la trajectòria de l’equip i els resultats, no és pas estrany.

Les raons de la millora deuen ser múltiples i diverses. Potser perquè des de fa tres o quatre setmanes s’entrenen més i millor, com va assegurar Robert Lewandowski diumenge, la qual cosa seria desolador per tot el que revelaria. Prefereixo pensa que respon, fonamentalment, a l’equilibri i la solidesa defensiva recobrats. Els números són incontestables, de la mateixa manera que la qualitat de Pau Cubarsí, la confirmació de Lamine Yamal i tots els joves que apareixen no hi deuen ser alienes.

El club hauria de comprendre el que ha succeït en aquestes darreres jornades i entendre des d’on s’ha de reconstruir. S’aprecia de manera tan nítida, que descriure-ho seria obscè.