De les bicis al rugbi

En aquest dissabte en què el ciclisme és protagonista a Berga i al Berguedà (amb la Volta a Catalunya mostrant el potencial de la comarca en turisme esportiu i els nostres encants paisatgístics), permeteu-me que no sigui redundant i que cedeixi aquesta temàtica als meus companys de pàgina i diari. Així, voldria en el present article no centrar-me en l’esport de les dues rodes, sinó en el país del rugbi: Irlanda (campiona dels dos darrers torneigs de les Sis Nacions).

I és que diumenge passat vaig tenir l’oportunitat de viure el Dia de Sant Patrici -patró de la illa- a Dublín i, tot recorrent la ciutat, en vaig extreure algunes conclusions que passo a compartir-vos.

En primer lloc, Irlanda és -com Catalunya- una comunitat de barreges (en el seu cas, de celtes, nòrdics i normands), i també la prova de què la vida i la Història són fetes de pujades i baixades: de ser una terra pobra que expulsava la seva gent, el país ha passat a convertir-se en poc de temps en una economia rellevant, amb un PIB per càpita al 2023 que triplica l’espanyol! Alhora, és sorprenent com una petita nació com la irlandesa hagi pogut generar una quantitat tan gran de personatges il·lustres, especialment en el camp de la cultura. Hauríem d’estudiar el secret d’aquest èxits econòmics i humans. Tal vegada tinguin a veure amb la cervesa i el whisky...

Segonament, un fet: a Irlanda li va costar 700 anys alliberar-se dels anglesos; nosaltres ‘només’ en portem 500 intentant treure’ns de sobre els espanyols. I, per cert, a Irlanda ho varen aconseguir enmig de la desunió interna (hi havia independentistes, autonomistes i unionistes), amb guerra civil entre nacionalistes inclosa, i després d’episodis vergonyosos -en un moment donat, fins i tot es varen ‘vendre’ la seva autonomia!- i d’uns quants fracassos sonats. Això no impedeix que, actualment, el darrer d’aquells fracassos -el Rising del 1916- no sigui commemorat a cada cantonada i cada cop que en tenen ocasió. Ves que algun dia aquí no acabem fent el mateix amb l’1 d’octubre.

Tercera idea: els irlandesos estan farts de la vella política i dels partits tradicionals. Tant, que acaben de tombar un referèndum en el qual tots els grans partits havien demanat el vot a favor. El resultat sembla que no té tant a veure amb el tema que es debatia com amb el cansament polític de la gent. Us sona?

Finalment, constato que, tot i comptar amb un Estat propi, el gaèlic -la llengua d’Irlanda- gairebé no és utilitzat. Per contra, les persones amb passaport irlandès són poques -menys que no pas catalans-, però hi ha 70 milions de descendents d’irlandesos escampats per tot el món: un lobby formidable.

I bé, no sé si els catalans som més gent de pedalar esforçadament, i els irlandesos són més aviat de força bruta, com en el rugbi. El cas és que, tant en el ciclisme com en el rugbi, el treball en equip i l’estratègia també acaben essent fonamentals. I fins al present, d’això ells en saben més que nosaltres.