Cornuts i pagar el peatge

El vint de juny del vuitanta-nou jo hi era; un jove aspirant a periodista radiofònic, encorbatat i il·lusionat per cobrir la gran inauguració del tram de la C-16 entre Sant Fruitós i Terrassa. Eps!, no una autopista qualsevol; pels kamakus de Can Fanga, barrejats a l’esplanada del peatge de Castellbell i el Vilar amb el més granat de la Catalunya Central, era la primera autopista de la Generalitat; però pels de comarques allò era la porta al futur, una via directa amb Xauxa, de Manresa al cel de Barcelona en un tres i no res.

Gairebé trenta-cinc anys després, on som? Els de la concessionària amb el saldo positiu; la resta, si escoltem al President del Consell Econòmic i Social d’Espanya parlant de Manresa com a exemple de ciutat que perd «riquesa, prosperitat i horitzó», estampats a la tanca de seguretat d’alguna corba d’aquesta via que ens havia de dur directes a la puixança.

Queda clar per traçat, preu i capacitat, que la C-16 mai ha estat la substituta ni l’alternativa a la C-55, com a molt un complement car de mantenir que ens ha anat oferint bonificacions per frenar el fracàs i seduir; el darrer és l’anunci de la gratuïtat en dies laborables, en format de xantatge electoral avançat i to de missatge triomfalista, com el d’aquella jornada inaugural, que ja no convenç. Ho serà, de gratuïta, si omplim els formularis i ens adaptem als protocols pensats per a no posar-ho fàcil; si anem i tornem passant pel mateix control en un termini no superior a les 24 hores, no fos cas que ens vingués la temptació de desertar del territori; i sobretot si qui ho ha pactat continua governant a la plaça de Sant Jaume, difícil sabent que els pactes i les promeses se les emporten el vent i les eleccions. Resumint, que aquí estem, novament accelerats i tornant a parlar de posar pedaços fins a Terrassa, en lloc de desdoblar en ambdós sentits fins a Martorell; això sí, pagant com cal, perquè la concessionària sempre guanya i així serà fins al 2039 en què finalitza la concessió; encara que hem d’admetre que aquesta vegada la complicitat entre explotadors privats i gestors polítics ha permès fer un gir mai vist, lluny d’aixecar barreres, la gratuïtat passarà perquè tothom passi per caixa, els que hi circulin i els que s’ho mirin; aquí cal esmentar que els 4 milions anuals que la concessionària s’embutxacaria per l’invent surten dels pressupostos que paguem amb els impostos de tots plegats.

El més fotut, trenta-cinc anys després, és que les esperances s’han accidentat, el futur de la C-55 segueix a la cuneta i els polítics es pensen que nosaltres no hem après res i sonells els qui no han entès res. Ja s’ho trobaran, anar així a unes eleccions és més perillós que la combinació de traçat i velocitat de la C-16, ho haurien de saber.