Impostos i eleccions

En aquest segon trimestre de l’any, els ciutadans estem convocats a complir amb dues de les més sagrades obligacions cíviques: votar i pagar impostos. Ho farem, amb més o menys il·lusió o resignació, o a contracor. Però tant les eleccions al Parlament com la declaració de la Renda són també el moment de passar comptes i demanar contrapartides.

Així, en relació amb els comicis del 12 de maig, cadascú ha de fer la seva carta als Reis en forma de peticions als partits que volen que els fem confiança. La meva llista de «regals» inclourà coses com la millora dels trens Manresa-Barcelona, el desdoblament de la C-16 i l’institut de Navàs, l’arribada de la banda ampla a tots els municipis de la Catalunya central, l’impuls al polígon d’Olvan o ajuts per als nostres pagesos. Però també l’exigència que, en aquesta campanya electoral, es debati sobre el funcionament de l’administració de la Generalitat: de què serviria tenir les millors polítiques si després no disposéssim d’una eina adequada per a implementar-les? No es pot tenir un país de qualitat si no es disposa d’una administració de qualitat. I, malauradament, no la en tenim prou. Per això la reforma de l’administració ha de ser una prioritat del proper Parlament i del pròxim Govern –sigui quin sigui–. Necessitem menys burocràcia, més gestió professional, menys abusos d’ autoritat i més escoltar i servir la gent.

D’altra banda, pel que fa a la campanya de la renda, el meu objectiu és que em descomptin d’allò que haig de pagar la part de solidaritat obligada amb la resta de l’Estat. Cada un dels 8 milions de catalans pagarem enguany al voltant de 2.750 euros de més (diners enviats a Madrid que no tornen), en benefici d’una Espanya que, no només no ens reconeix l’esforç ni –encara menys– ens l’agraeix, sinó que a més ens maltracta permanentment (en cultura, política, infraestructures, mitjans...). Se m’acuden, doncs, moltes millors destinacions de l’excedent dels meus impostos: des de la solidaritat interna (entre catalans) fins a la cooperació amb els països menys afavorits, passant per la disminució de la fiscalitat que patim –més alta a Catalunya que enlloc–. I és que no vull seguir pagant el beure i sentint-me cornut.

A partir d’aquí, que cadascú faci el que hagi de fer i pugui per corregir aquesta injusta situació. Qualsevol resposta és legítima: insubmissió fiscal, optimització fiscal (deixar de regalar diners que legalment podem deduir-nos), residència a Andorra, escriure articles, protestar (és el mínim que podem fer, per dignitat)... i votar! Perquè en les eleccions al Parlament també hauríem de tenir en compte què proposa cada partit sobre el dèficit fiscal. A alguns, ja els sembla bé. Altres, prefereixen no parlar del tema, i això els retrata. I hi ha qui reclama un sistema de finançament singular, encara que més singular que el que tenim, no pot ser pas (és únic al món en grau d’espoli d’un territori!). Jo ja em conformaria que em tractessin igual que qualsevol ciutadà de Mérida o d’Albacete.