De Berga a la Zona Franca

Ja he explicat alguna altra vegada que visc a Berga i treballo (fins a nova ordre…) al barri de la Marina de Barcelona, també conegut com la Zona Franca, a tocar del Prat i l’Hospitalet. El contrast, paisatgístic, lingüístic, social, polític i fins i tot gastronòmic (les «tocineries» no tenen res a veure) entre aquestes dues realitats del país em té fascinat.

Per descomptat, el resultat de les eleccions de l’altre diumenge va ser molt diferent a un lloc i a l’altre. A Berga va guanyar Junts amb gairebé el 39% dels vots, seguit de lluny del PSC amb el 17%, ERC amb 13,5%, AC amb el 10,5%, la CUP amb un 8%, i el PP, Vox i els Comuns amb un 4%, 3% i 2% respectivament. A la Marina, en canvi, va guanyar el PSC per un aclaparador 48,5%, seguit de lluny pel PP amb un 16,5%, ERC amb un 10%, Vox, Junts i els Comuns amb un 7%, 6% i 5%, i finalment la CUP i AC amb el 2%. Números rodons. A la capital del Berguedà els partits independentistes van treure un 72% dels vots i els partidaris d’Espanya un 26%, mentre que a l’antiga Zona Franca va ser a l’inrevés, el 77% contra el 20%.

La societat catalana no és blanc o negre, evidentment. Hi ha partidaris de la república catalana que no parlen català i catalanoparlants ben contents de ser espanyols. Ara bé, tots sabem –però en parlem poc– que la llengua parlada i l’adscripció nacional sentida determinen de manera molt marcada el posicionament a favor o en contra de la independència. I sabem també que en matèria de lleialtats nacionals el país està dividit més o menys per la meitat però de forma molt desigual sobre el territori.

Accedir a la independència contra l’opinió de mig país i amb ciutats, comarques i barris clarament disconformes no és la millor manera de fer-ho, però seria perfectament legítim si es guanyés el corresponent referèndum. Però és precisament per aconseguir aquest referèndum, vencent l’oposició antidemocràtica de l’estat, que necessitem una majoria molt més àmplia i ben repartida que la que teníem el 2017.

Hi va haver un moment en què el pujolisme, a base d’inversió pública, clientelisme i autonomisme, va aconseguir trencar (una mica) aquesta divisió i penetrar també en els municipis i barris més espanyols. Ara, en canvi, els seus hereus es mantenen a la seva zona, identitària i geogràfica, de confort i en tenen prou amb disputar l’hegemonia en aquesta meitat de la societat. És l’altre independentisme, el d’esquerres, el que entén que és imperatiu polític i estratègic (fi i mitjà) trencar aquesta partició i créixer també a les àrees amb –per dir-ho en termes clàssics– menys consciència nacional, encara que això suposi modelar el discurs, empatitzar amb les diferents identitats i llengües presents al país i posar l’accent en les oportunitats de progrés i transformació social que suposaria la independència. No cal dir que la república l’aconseguirem gràcies a la feina d’aquests darrers, dels qui es dirigeixen al país sencer i compten amb tothom, esmorzin el què esmorzin.