Una societat sense sostre

En els darrers anys, la situació de l’habitatge s’ha convertit en un escàndol de dimensions alarmants. Hem assistit a un procés de desplaçament massiu, on la ciutadania ha estat expulsada de les seves pròpies ciutats, i l’accés a un habitatge digne ha quedat en mans de grans companyies i dels fons d’inversió. Aquest fenomen no només afecta els grans centres urbans, sinó que es va estenent també a les ciutats mitjanes i petites.

Els grans tenidors han acaparat un parc d’habitatge significatiu, mantenint-lo fora del mercat per augmentar els preus de manera artificial. Però la situació és encara més greu quan considerem l’especulació que fan d’altres, sota l’excusa de rehabilitar el parc d’habitatge antic i valoritzar-lo. Aquests habitatges retornen al mercat a preus desorbitats, destinats principalment a lloguers de temporada dirigits a un perfil de llogater que no és l’autòcton. Això crea una bombolla especulativa que exclou la població local i empobreix el teixit social de les nostres ciutats.

En aquesta meva vida, fins no fa gaire, treballant molt podies guanyar-te la vida i, amb una mica de cap, aconseguir un patrimoni que t’assegurés una certa estabilitat i el desenvolupament d’un projecte vital. Però avui dia, qui es pot permetre un pis de compra als preus que marca el mercat? La resposta és clara: molt poca. Aquesta situació no és només responsabilitat del sector immobiliari i dels grans tenidors, sinó també del fet que, quan tenim l’oportunitat de fer uns calers de més, no dubtem a sumar-nos a la febre especulativa. Aquell primer pis que havíem comprat fa 30 anys, ara el venem per una milionada, i fem suar la cansalada a un altre que, com nosaltres, haurà treballat dur per arreplegar uns calerons, i endeutar-se per a dues vides, com a mínim.

És sorprenent la nostra capacitat de fer passos enrere i deixar-nos prendre drets que les generacions anteriors havien lluitat i conquerit. Drets fonamentals com l’accés a un habitatge digne que avui són un problema de primera magnitud al qual només s’ofereix una resposta tèbia a nivell institucional, i nul·la des del sector privat.

La resposta dels que en viuen és evident: treballen per fer negoci, com més millor. L’únic que els importa és que els habitatges es venguin, independentment de la finalitat per a la qual els vulgui la nova propietat: sigui un particular que el vulgui per viure o per llogar, sigui un fons d’inversió que el tingui tancat i barrat. O bé destinar-los a l’allotjament turístic, una altra de les problemàtiques que està tenint un impacte directe, en termes de convivència i de qualitat de vida de les comunitats veïnals i dels barris que ho estan patint.

La propietat privada és sagrada, en això hi estem d’acord, però si hem pogut avançar prou socialment per tal que l’accés a la propietat sigui possible per a cada vegada més persones, siguem capaços d’ampliar-lo fent el que estigui en la nostra mà per ajudar a que molts d’altres que no volen o no poden comprar, puguin tenir també un sostre sota el qual aixoplugar-se. z