Morir feliç

El 21 de març em va impactar veure la fotografia de la senyora Rosario Pérez ocupant mitja portada del Regió7. La foto d’una persona anònima prenent un protagonisme inusitat sempre crida l’atenció. Però en aquell cas em va sorprendre encara més perquè la coneixia i a la sorpresa inicial se m’hi va afegir la curiositat de saber què dimonis l’hauria dut a ser notícia de portada. El titular que acompanyava la foto ja descobria el motiu: «Recuperar el pare després de 78 anys. El va veure per darrer cop quan era una nena, i les seves restes acaben de tornar a Manresa». Això era el que l’havia convertit en la protagonista inesperada d’aquella història. Una història commovedora a la que em permeto introduir-hi una petita acotació.

Fa ja bastants anys, i per qüestions de feina, vaig tractar la senyora Rosario de manera sovintejada. La recordo com una persona afable. Traspuava bondat la senyora Rosario, però a la vegada em transmetia una sensació com d’estar arrossegant una melancolia profunda que no la deixés ser feliç del tot. Llegint la seva història va ser com si se’m revelés el secret d’aquella tristesa just quan li acabava d’arribar l’alegria més gran de la seva vida.

La nena Rosario Pérez va veure per última vegada el seu pare quan tenia deu anys. Es va acomiadar d’ell a la frontera francesa l’any 1945 sense pensar que ja no el veuria mai més. El seu pare, Pedro Pérez Vengut, nascut a Palos de la Frontera (Huelva) i comandant de l’exercit fidel a la República, va fugir a França amb ella i la seva mare, la manresana Llúcia Morera Agut, l’any 1939. Allà va viure la Rosario dels quatre als deu anys. Després van decidir que ella i la mare tornarien a Manresa mentre el pare, que si hagués tornat s’enfrontava a una mort segura, es quedava a França pensant que algun dia les circumstàncies canviarien i es podrien retrobar. Però no va ser així i el 1954 va morir a la localitat francesa de Pamiers.

Per una concatenació de casualitats que, com bé explicava la Rosario en un vídeo, havien de ser màgiques, la gent de l’Associació Memòria i Història de Manresa van localitzar el lloc on deuria estar enterrat el seu pare. Amb la documentació que li van proporcionar, la Dolors Giménez, la seva filla, es va traslladar al cementiri de Pamiers i allà, després de molt buscar i acotant el terreny, va descobrir la tomba de l’avi abandonada i coberta d’heures. La història sencera es pot llegir a www.memoria.cat/perez-vengut/

Quan Regió7 va publicar aquell reportatge la senyora Rosario vivia els dies més feliços de la seva existència. Tenia les cendres del pare al seu costat, li parlava, i sentia que ja es podia morir tranquil·la. La van enterrar dos mesos després, divendres de la setmana passada, amb les restes del pare i la mare. Ara descansen tots tres, junts per sempre.