Anades i vingudes

En els darrers mesos hem pogut contemplar un parell de conductes humanes, en dues persones d’àmbits ben diferents i amb sensacions, segons el meu pobre parer, similars. Unes anades i vingudes producte de la digestió, metafòrica, de l’entorn i en les que val la pena badar-hi una estona. Badar no es fa amb malícia.

Hem pogut assistir a la decisió presa, fa uns mesos, per l’entrenador del club que dona nom a la ciutat de Barcelona, que abandonaria, a finals de temporada, la seva tasca com a entrenador. Tres mesos més tard, el mateix entrenador manifesta que es veu en cor de continuar i, això és significatiu, el seu president el tracta com un fill, pròdig, això sí.

Anem a una altra situació, més delicada de tractar pels biaixos i implicacions polítiques que comporta; el president del Govern espanyol pren la decisió de parar, cinc dies, per tal de meditar si plega o no plega, en aquest cas no té cap president per sobre que el pugui tractar com un fill, pròdig, també. Al cinquè dia explica que no plega.

Fins aquí el relat objectiu dels fets, ara entrem en la part subjectiva de les dues històries, amb un desconeixement de totes les infra i intrahistòries i intentant deixar de banda les fílies i fòbies que cadascun d’ells pot despertar.

Com a psiquiatre badoc, el primer que em ve al cap és, per quines raons van decidir aturar-se o pensar a aturar-se professionalment? Quins processos interns els van portar a reconsiderar el que estaven fent i, semblava, la seva vocació? El perquè de la conducta observada. Altra vegada amb fílies i fòbies a banda; com a persones tenen tot el seu dret a dubtar. Els mortals comuns, en situacions d’un estrès continuat, el pensament de deixar llast i buscar nous camins vitals és freqüent, i moltes vegades s’acompanya del pensament, que el nou destí a emprendre, és força millor que l’actual i podrà lligar els gossos amb llonganisses. És un dels primers senyals d’alerta d’un patiment.

Ara que tant es parla de la salut mental, del malestar, van aquestes persones i cometen un pecat, fan públic i comparteixen els seus dubtes, siguin producte d’un desgast continuat, d’un empipament o de no tenir forces per continuar. Ben humà tot plegat, encara que després venen consideracions com si pot, un líder, dubtar i fer-ho públic. Alguns pensen: senyal de debilitat, altres: una manera de fer pena. I si fos veritat? Prefereixo persones que tenen dubtes a persones tan segures de si mateixes que no dubten mai. D’aquí al fanatisme hi ha poc trajecte i submergir-se i no sortir del dubte, perillós.

Ah!, i en cap moment penso que aquestes decisions siguin producte d’una condició o trastorn mental; des de la pandèmia de la covid-19, que no parem de parlar de la importància de la salut mental, i quan parlem de salut mental, parlem de malalties? O parlem de situacions de malestar que, en funció de l’entorn familiar, laboral i social, siguin de mal torejar. La vida és això, una adaptació constant i un maneig de cada situació.