Blog 
Psicologia
RSS - Blog de Glòria Ribas Serra

L'autor

Blog Psicologia - Glòria Ribas Serra

Glòria Ribas Serra

Glòria Ribas Serra (Cardona, 1954). Llicenciada en Psicologia Clínica i psicoterapeuta. M'agrada escriure articles relacionats amb aquesta temàtica.

Sobre aquest blog de Manresa

Articles de divulgació de la psicologia


Arxiu

  • 10
    Agost
    2014

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Psicologia. Emocions

    parlem de les emocions (1)

     

    En l’origen llatí la paraula, emoció (emovere) significa “agitar”, vol dir que respon a una agitació de l’ànim, és com el motor que ens mou a fer alguna cosa o que ens posa en marxa.

    L’emoció és una percepció dels sentits, una reacció fisiològica on no intervé la voluntat ni la racionalitat, és breu, ràpida i intensa, pot respondre a estímuls interns o externs inesperats. La reacció emocional és incontrolable, és el cos el que reacciona, la ment només interpreta aquest estat somàtic i li posa un nom: por, ira, alegria...

     

    Col·loquialment diem que estem emocionats quan sentim una alegria intensa, tradicionalment s’ha fet aquesta associació i tots ens entenem si algú diu que està emocionat. També ho diem quan alguna persona plora, en canvi no se sol dir que una persona s’ha emocionat quan està furiosa i encara menys quan té por.

     

    A la literatura s’hi troben diverses classificacions, tot i que hi ha un cert consens a l’hora de parlar de quatre que són bàsiques: la por, la tristesa, l’alegria i la ira; per elles mateixes no es poden considerar ni positives ni negatives, tampoc neutres i, totes són necessàries perquè són reaccions adaptatives de la nostra evolució, formen part de la vida. Sense emocions no es podria escriure la història dels humans i el problema per sobreviure seria no sentir-les, de la mateixa manera que seria un problema no disposar de recursos per regular-les.

     

    Si les emocions són l’essència del nostre estat d’ànim i volem saber què ens passa, què hi ha a l’origen del que sentim, serà necessari connectar-hi per identificar l’emoció bàsica. La pregunta íntima seria “què sento en aquest moment?”, és el primer pas per aprendre de nosaltres mateixos i poder-nos-ho explicar quin serà el segon pas. Quan ho podem expressar a partir del nostre potencial interior (sigui de manera íntima o compartida), aconseguim alliberar tensions, tristeses, alegries, satisfaccions, etc, i ens permet canalitzar-ho, decidir què en fem de manera conscient. Un exemple de canalització és fer una activitat creativa, plasmar-ho a través de l’escriptura, de la música, de la pintura, etc.

    La barrera entre emocions i sentiments és difusa i sovint s’utilitzen com a sinònims, però hi ha alguns matisos que els diferencia, els sentiments són més elaborats que les emocions, hi participa la ment, tenen més durada en el temps i són més persistents. Amb el sentiment, ens fem conscients de l’emoció. Per exemple, la pèrdua d’un ésser estimat, pot provocar intenses emocions de tristesa o de ràbia, i manifestar-se fisiològicament amb llàgrimes, angoixa, etc., els sentiments serien més aviat, de pena, d’injustícia, o de nostàlgia.

     

    Les emocions, els pensaments i les conductes formen part d’un procés global i sistèmic, no es poden separar, interaccionen i es retroalimenten contínuament i amb aquests tres elements ens construïm psicològicament parlant.

    A les emocions no hi podem accedir directament, però sí que podem modelar-les a través del pensament, fent-nos-en conscients i de la conducta. Allà on podem actuar és en la forma d’interpretar la marea (d’hormones i transmissors) que es desencadena. 

     

    El que ens diem i ens expliquem de les experiències que vivim, el sentit que li donem, les actituds i el que fem incideix en l’estat d’ànim, té molta força i ens predisposa tant pel benestar com pel malestar. L’experiència no és el mateix que el sentit de l’experiència. Cada experiència viscuda pot tenir més d’un relat.

    A vegades construïm sentències que són disfuncionals per viure feliços,  personatges enquistats dels que no ens podem desprendre, idees com ara “mai ho aconseguiré”, “no hi puc fer res”, “amb l’amor sempre fracasso”, amb les que organitzem la vida, no convé que copsin. Si canviem la narrativa, potser canvia la història, sense deixar de ser nosaltres mateixos/es, sent més flexibles, fugint de determinismes i provant altres camins, altres sortides, en definitiva sent més lliures. L’adversitat apareixerà però amb un discurs funcional (positiu) és més probable que la percepció sigui més desitjable.

     

    Una crisi es pot pensar com una desgràcia o com una oportunitat de canvi i, una equivocació com un fracàs o bé com un aprenentatge.  La conducta té lloc quan passem a l’acció, quan fem alguna cosa, davant d’un mateix fet pots demanar ajuda o bé aïllar-te; preocupar-te pels problemes o bé ocupar-te de les solucions.

    Som els escultors, els narradors, els escriptors, ... de la nostra vida (realitat subjectiva) i la vida pot tenir moltes cares i relats. Un mateix fet adquireix relats, significats i actituds diferents.

    En general, convivim amb totes les emocions amb alternança i de manera inevitable, per tant, l’estat d’ànim pot ser canviant i làbil, però l’experiència de benestar subjectiu és estable, es manté en el temps i impregna la nostra vida. Després de les adversitats, torna la calma.

    Si ens hi fixem bé, sempre hi ha coses positives (agradables) a l’entorn i si mirem de trobar-les, de dir-nos, malgrat això..., evitem el sentiment d’indefensió. L’optimisme no és un engany i si ho fos, ho seria al menys tant com el pessimisme. El got és mig ple i és mig buit. Totes les històries estan dins nostre. Ningú ens pot obligar a pensar de manera determinada, podem pensar i escriure el que vulguem. En aquest sentit, el poder està a les nostres mans.


     

     

     

    Denunciar
    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook