«A tots ens atrauen els personatges que viuen al marge de la societat»

Les anècdotes, de vegades, empenyen històries. Al límit de Castellnou de Bages, tocant al terme de Balsareny, Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969) va descobrir  la masia de la Creu del Perelló, on el 1945 l’exèrcit matava els masovers i dos maquis que s’hi amagaven. Al davant d’aquesta masia, el 1963, moria abatut a trets el darrer maqui català, Ramon Vila Capdevila, l’home dels mil noms però popularment conegut com a Caracremada, batejat així pels seus perseguidors i la premsa del règim. Ell és un dels personatges centrals de la darrera incursió en la literatura del professor i escriptor bagenc, una novel·la amb la qual «tanca una etapa literària» amb tres obres centrades en el segle XX. Ara, en la lluita antifranquista amb aquest personatge també anomenat Maroto, Passos Llargs, Capità Raymond, el Lleig... Capdevila, sense fer cap biografia ni tractat d’història, retrata una època, uns personatges i reflexiona sobre la identitat. D’aquí el títol, Li deien Caracremada (Empúries). Ell n’inventa un altre, Malaganya. Divendres, Llorenç Capdevila presentarà la novel·la (19 h) a l’Espai Òmnium, acompanyat de l’escriptor Jordi Estrada i de l’historiador Ramon Fons.

Per què una ficció amb Caracremada de personatge?

Han confluït diversos factors. Primer, els maquis sempre m’han interessat, així com la lluita antifranquista i l’antifeixisme. Segon, m’atrauen aquests personatges que viuen una última etapa en una mena de fugida endavant; gent que viu fora de la llei, que sap que allò que fa no té marxa enrere.

I finalment?

Fa 3 anys i mig que visc a Castellnou de Bages i com que m’agrada sortir a passejar i a córrer... he anat trepitjant els escenaris per on havien passat els maquis i, concretament, on van matar en Ramon Vila. Després de conèixer la Creu del Perelló, que jo a la novel·la li dic la Creu de Mosquerola, vaig veure clar que tenia el principi i el final de la novel·la.

Diu que l'atrauen els personatges fora de la llei. Per què?

Jo diria que a tots ens atrauen els personatges que viuen al marge de la societat. Com a narrador, la quotidianitat m’interessa relativament poc. A mi m’agrada explicar històries on passin coses i, per tant, necessito personatges poc convencionals o que siguin poc corrents.  

I amb conflictes interns.

Amb els anys, després d’haver publicat i creat força personatges m'adono que molts tenen coses en comú i que no ho faig expressament: tinc tirada als personatges orfes que, per tant, tenen una infantesa dura i difícil i que la vida els porta als marges.

Barreja ficció i realitat i al final del llibre explica al lector què hi ha de documentat i d’inventat en la novel·la. Per què?

No ho tenia pensat però vaig sentir la necessitat de deixar-ho clar. Si hagués de definir aquesta novel·la diria que és la història d’uns personatges que s’enfronten a la solitud, a la dificultat de tornar, al sentiment de venjança, a les seves passions i a les seves obsessions.

Obsessions personificades en Ramon Vila i el guàrdia civil Jerónimo Bayona? Dues cares d’una mateixa moneda?

El guàrdia civil hi reflexiona i en un moment determinat diu que, al final, tots ens assemblem més del que ens pensem.

I creu que és així?

Sí. Jo crec molt en el mite de l’home llop. Tots tenim dues cares i la que té més força és la que després ens mostra a la resta, però d’entrada no ens diferenciem tant.

El Jerónimo i el Ramon viuen vides malaguanyades? És el destí?

Sí, el destí o les obsessions. A Cadascun d’ells, que al mateix temps que antagònics serien paral·lels, el guia una obsessió: al Jerónimo la venjança per la mort d’un amic; i al Ramon l’obsessió per la Idea, els ideals, en majúscules. Ell és com un personatge quixotesc, la Idea és com la Dulcinea del Quixot. I posats a fer un paral·lelisme podríem dir que els molins de vent del Quixot serien amb les torres d’electricitat del Caracremada.

L’anarquisme l’ha interessat com a idea?

Sí, i crec que segurament de totes les ideologies és la més pura perquè busca la felicitat de tots els humans. No hi pot haver res de més bona fe que tenir aquest objectiu però dona per fet que l’ésser humà també és pur. A mi m’agradaria ser anarquista, però no acabo de veure que pugui funcionar a la pràctica per culpa de la naturalesa humana.

No tots els personatges són el sembla i les trames es creuen. Li agrada jugar amb el lector?

En el cas de Caracremada tothom sap com acaba aquesta novel·la: que el maten. Per tant, hi ha d’haver una mica d’intriga, de joc. Segurament un dels meus forts com a narrador és el fet de saber travar històries amb diversos personatges i amb subtrames perquè el lector quedi atrapat per la història que escric. Evidentment, és una manera de jugar amb el lector però també, en aquest cas, és una manera de reflexionar, per exemple, sobre la identitat.

El Miquel i la Núria, dos dels personatges centrals, també lluiten per aquesta identitat?

Una mica sí. Ambdós personatges em serveixen de contrapunt en relació amb en Ramon Vila. També són orfes (riu). La Núria, que és un dels personatges que més em satisfà de la novel·la i qui bateja Caracremada com Malaganya, és com l’ànima bessona del Ramon Vila, hi connecta des del punt de vista humà; la connexió amb el Miquel és més ideològica.

Resistir és vèncer, com es repeteix al llarg de la novel·la?

És una mena de consigna que es va fer més o menys coneguda no tant entre els anarquistes, però sí entre els republicans quan es va acabar la guerra i va començar la resistència. Em servia com a lema de vida del Caracremada perquè al capdavall ell no fa res més que resistir encara que sàpiga que la victòria de l’Idea no la veurà.

I una altra: Derrotats però no vençuts.

Un pot entomar la derrota de dues maneres: com a vençut i abocat al no-res o mantenint la lluita, que és la posició del resistent. Aquesta és la idea del maqui, del guerriller resistent. I el cas del Ramon Vila: un llop solitari i l’últim a qui acaben matant. Aquesta també seria una idea que defineix el personatge.

La novel·la, que vostè també qualifica d’aventures, la considera una porta d’entrada als maquis i a Caracremada?

Sobretot a una realitat històrica que no es coneix prou bé: la lluita antifeixista. Aquest llibre és una novel·la i si qui la llegeix n’aprèn sobre el fenomen guerriller, perfecte, però no és un llibre d’història. Et diria que vol ser un homenatge i la meva contribució a restablir la memòria col·lectiva dels qui van lluitar contra el feixisme i dels quals no se’n va començar a parlar fins fa quatre dies.