Un pavelló amb il·lusions i desencisos

Tot i que em plau, com altres vegades, escriure un article tractant del nostre Pavelló de Suècia, em cal però avui admetre que no podria ni començar-lo sense posar de relleu la preocupació, per no dir la vergonya que m’ocasiona contemplar el lamentable estat de conservació en que tot es troba i, d’una manera inexorablement preocupant, la seva torre, preeminent far identificador i simbòlic campanar d’aquest temple de la cultura europea, que l’any 1929 ja senyorejà a Montjuïc durant l’Exposició Internacional de Barcelona i que avui el tenim a la nostra ciutat.

Els anys de vida berguedana d’aquest pavelló, transportat aquí per peces l‘any 1933, tenen un marcat paral·lelisme amb els avatars de la lluita cultural i democràtica de Catalunya. Aquell any fou inaugurat pel màrtir President Companys com a exemplar i social escola de nenes. Arribà el 1939 amb l’ocupació franquista i es destinà a caserna per a l’exèrcit espanyol. Sense oblidar que fou la pròpia dictadura la que ordenà la seva despietada demolició a principis dels anys seixanta.

I precisament després de la caiguda del franquisme, el primer ajuntament democràtic berguedà n’emprengué la reconstrucció amb clars objectius culturals catalans i transpirinencs, establint-hi el Casal d’Europa del Berguedà, amb la inclusió de l‘Arxiu Comarcal.

L’obra del nou pavelló fou conclosa l’any 2000. I com a inexcusable coronació del procés, vuit anys més tard hi fou aixecada la torre en una solemne cerimònia, amb més de 200 persones emplenant la sala d’actes, on hi foren presents tan il·lustres convidats nòrdics com la cònsol de Suècia, Cristina Stenhammar i l’alcaldessa del municipi agermanat de Högsby, Monika Ohlson. I com no podia ser altrament, qualificats impulsors bàltics d’aquesta reconstrucció berguedana, com John Clason, fill del finat Peder Clason, arquitecte de l’original projecte i el famós escriptor i periodista Lars Westman, impertèrrit defensor a la premsa sueca d’aquest projecte berguedà.

No vull imaginar quina seria avui la trista impressió d’aquestes dues ja difuntes personalitats sueques contemplant el lamentable estat d’absolut abandó del tractament de la fusta durant 24 anys. I molt especialment la torre, al llarg d’aquests darrers 16 anys, fet que imperiosament em porta a denunciar-ho en aquest acte, demanant alhora l’urgent treball de restauració que li correspon.

Admeto que em reconforta la darrera conversa mantinguda amb l’alcalde de la ciutat, Ivan Sánchez, en la qual, a banda de mostrar-me el seu interès en renovar els contactes amb els municipis estrangers agermanats, trobà raonable un pla municipal de reparació, probablement trianual, que permeti deixar la fusta del pavelló en les acceptables condicions que descartin el perill de la seva progressiva autodestrucció, que comencem a témer.

Ben sincerament suggereixo que, a ser possible, el prioritari arranjament de la torre, sigui dut a terme enguany, criteri que estimo compartit per bona part dels grups polítics municipals. Confesso que l’actual foto adjunta ha estat conscientment captada des de la llunyania en evitació dels molts detalls de deteriorament i valoritzant per damunt de tot els desitjos de recuperació de la seva elegant esveltesa.

Abans hem parlat del llegat arquitectònic d’aquesta construcció, obra de Peder Clason, així com del seu paral·lelisme amb la història catalana. Portat per Companys, ocupat i destrossat per Franco i ressuscitat per obra de la democràcia. Avui, a Montjuïc, d’aquella Exposició Internacional sols en resta el pavelló alemany, obra de l’arquitecte Mies Van der Rohe i declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Pel que fa al de Berga, ultra el seu llegat arquitectònic i projecció europea, té un bagatge històric exemplar. Tinc la plena convicció que, degudament rehabilitat, tindrà idèntics mereixements per obtenir aquest guardó. I per això lluitarem.